Una tarda, quan la Kaoru sortia de la feina, se'ls va trobar al carreró, encarats l'un a l'altre, espases fora. L'atmòsfera es podia tallar amb ganivet: era com si estiguessin submergits en un combat silenciós. Amdós es tombaren a l'uníson cap a ella. La Kaoru es quedà palplantada, havia esperat veure-hi en Rei, com quasi cada dia, però mai no hauria imaginat que podria trobar-hi en Koga.

En Rei es guardà les seves espases, s'avançà i allargà el braç cap a ella.

– Anem, princesa. El cinema ens espera.

Però ella no gosà moure's, no sabent com reaccionar, fits com estaven el seus ulls en en Koga.

– Hi vols anar? –La veu i la mirada d'ell eren prou dures, com tantes altres vegades. Tombà lleugerament la seva cara cap a en Rei.– Sembla que no.

En Rei s'acostà encara més cap a ella, però no perdé de vista el seu adversari, a qui parlà amb un to sarcàstic.

– Que has perdut alguna cosa, potser? –Pausa.– I creus que la trobaràs?

L'esguard d'en Koga s'enfosquí. Un somriure tan irònic com congelat en el temps convertí el rostre d'en Rei en un avís de perill imminent.

– Ja fas tard: la vida no perdona els que malbaraten les seves oportunitats... ni tampoc els que no són honestos...

Es girà cap a la Kaoru i li tornà a allargar el seu braç.

– No li facis cas. Aviat t'adonaràs que no es mereix trepitjar el mateix terra que tu.

Ella havia escoltat tot el que en Rei havia dit i es preguntà, per enèsima vegada què li podia haver fet en Koga. No es pogué estar de recordar tota l'amabilitat i els detalls que en Rei havia tingut amb ella des de feia molts dies. Ell s'esforçava en plaure-la, com si realment fos molt important per a ell, somreia molt i, sobretot, li donava el combustible que el seu cor ferit necessitava. La seva mà s'estirà instintivament cap a ell, però en Koga avançà, molt a poc a poc, concentrant en ella tota la seva atenció.

– Encara no has acabat de jugar? Ja has fet prou evident com t'ho passes de bé amb ell. Ja n'hi ha prou. Si vols jugar et compraré un joc de pinzells si vols, però en cap cas no permetré que continuïs fent el ridícul.

La Kaoru se'l va mirar, estupefacta. Si en Koga li arriba a parlar així tan sols un mes abans, ella li hauria tirat la cavalleria per sobre. Però, molt havien canviat les coses en un parell de setmanes. Ara no podia obrir la boca: la ràbia, l'esperança i la necessitat amenaçaven de fer-li perdre el control sobre les seves emocions.

Les acusacions que ell li havia fet eren verídiques del tot. El primer dia que arribà a casa amb flors regalades per en Rei, la soterrada gelosia que traspuava cada gest i cada paraula d'en Koga la féu íntimament feliç. Sí, era veritat, ell l'estimava però, per alguna raó desconeguda, no es permetia de manifestar-ho. Així que decidí atacar les seves defenses per a obligar-lo a reaccionar. Durant els àpats, les estones mortes i qualsevol altre moment que a ella li semblés adient, omplia les oïdes del seu esquerp amfitrió amb notícies de les sortides que feia amb en Rei, de les que preparaven ("creus que m'interessa la teva vida en el més mínim?", feia ell), li ensenyava els regals que en rebia ("ves menjant bombons, i després et queixaràs de la factura del dentista"), li parlava dels detalls que ell li tenia ("una poema escrit a dins de l'esmorzar? Quin fàstic!"). No hi havia res a fer, el dia de les flors va semblar ser el primer i l'últim. Què volia d'ella? Per què s'entestava en protegir-la, doncs? Les llàgrimes li eren arrabassades com si li arrenquessin la pell.

La desesperació la tornà imprudent. Un dia va enganyar-lo dient-li que s'havien fet un petó amb en Rei. Estaven dinant, i el got del que en Koga es disposava a beure esclatà entre els seus dits. De sobte excitada per l'ànsia i una joia tan salvatge com reprimida, ella contemplà els trossos de vidre i el mullader escampats per arreu, i després a ell. En Koga no es dignà a mirar-la. Els seus ulls estaven tancats amb força i crispada la seva cara, mentre la mà encara apretava els vidres que hi tenia clavats. Després, començà a treure's els vidres sangonosos. Les seves mandíbules tremolaven de tant que les apretava. S'aixecà, "vaig a curar-me"; la seva veu i el seus passos en caminar només reflectien un esgotament aclaparadorament intens. La Kaoru el veié marxar com si li acabés de dir un adéu per sempre. La mà ferida plorava llàgrimes vermelles sobre el parquet, perquè als seus ulls no els permetia de plorar. Ella es deixà caure enrera, derrotada i sense esperança. En Koga mai no lluitaria per ella.

Però aquí estava ara, lluitant per ella davant d'en Rei, a la seva pròpia forma poca-solta i maldestra, però ho feia! Emoció i esperança comprimides i a punt d'esclatar, li impediren de badar boca quan ell la prengué del canell i l'obligà a seguir-lo. Però en Rei s'hi plantà al davant amb enuig creixent.

– Tal.lós! Troglodita vestit de blanc! La fas plorar! –Tregué les espases un altre cop– Deixa-la anar o tu i jo ho acabarem tot ara i aquí!

Però en Koga només li dedicà una mirada d'absolut menyspreu, i la fúria d'en Rei s'encengué. Una de ses seves espases es precipirà cap al coll d'en Koga, l'arma del qual la interceptà a mig camí, mentre l'altra s'allunyava del seu blanc per preparar una estocada. Però la Kaoru, què havia assistit a l'intercanvi dels dos nois no sabent si sentir-se preocupada o complaguda, posà la mà que li quedava lliure sobre el braç d'en Rei què, inútilment, pressionava cap al coll del seu adversari. Ella s'hagué d'esforçar molt en parlar.

– Rei, no t'amoïnis. T'agraeixo molt tot el que fas per mi, però tot està bé.

La grapa del cavaller de negre s'afluixà, i la seva espasa a punt de precipitar-se sobre la seva víctima, de mica en mica caigué, mentre se la mirava a ella, incrèdul, adolorit, sense saber ben bé què havia passat. La Kaoru no va poder veure la llambregada de victòria amb que en Koga obsequià al seu rival, just abans de sentir-se estirar el braç un altre cop, i veure com quedava enrere.

No gaire després, en Koga aturà la seva ràpida marxa i la mirà. Era "aquella mirada". L'havia vista per primer cop el dia abans, que ell va tornar de visitar el Sacerdot Makai Amon. Una mena de cortina s'havia apartat dels seus ulls i el missatge que mai no havien volgut dir, què ella entenia bé i pel qual havia apostat tant. Què hauria pogut passar en aquella misteriosa trobada? La veritat és que tant se li'n donava.

Per tercera vegada ell la tibà del braç, però aquest cop la rebé al seu pit. La Kaoru sentí com fugien tots els fantasmes que l'havien turmentada, espaordits pel calor d'aquell cos, i pel suau refrec d'aquells llavis que, tímidament, semblaven cercar alguna cosa entre els seus cabells.

FI