Fanfic situat abans d'acabar el capítol 25.

Per fi estava lliure d'horrors i de Meshia, gaudia de la companyia del seu estimat i mirava el futur amb optimisme. La felicitat de la Kaoru hauria estat completa si no fos perquè en Koga estava així. Ell no havia dit una paraula des que Zaruba havia deixat d'existir feia dos dies. Fa dol per l'únic amic que ha tingut en deu anys, es repetia a ella mateixa, no és estranya la seva tristor. Ella es va menjar el seu croissant sense gana. No hi havia res que pogués fer per alleujar el seu dolor, li caldria un temps.

"Me'n vaig a treballar".

Un lleu assentiment va ser la seva única resposta. Ella va posar-li la mà sobre l'esquena en senyal de solidaritat. Per primera vegada la va mirar, i va assentir novament.

Al llarg del matí la Kaoru també va haver d'anar a l'Oficina de Correus per a recollir una carta certificada. Venia d'una escola d'art italiana, potser era sobre la beca que havia sol · licitat feia uns quants mesos, abans de començar tot aquest embolic dels horrors. Va obrir el sobre amb ansietat. Era cert, que necessitaria el seu diccionari anglès-japonès, però el missatge central era clar: havia guanyat la beca!

Més tard, a casa, s'afanya cap a en Koga, que era a la seva sessió d'entrenament de tarda, i es va aturar un moment per mirar-la.

– No t'amoïnis– va dir, tot i la seva impaciència. –Esperaré que acabis.– Se sentia una mica decebuda de veure en ell continuava amb el seu entrenament però, què hi farem, és en Koga Saejima.

Quan va acabar, gairebé va córrer cap a ell i va començar a parlar emocionada, sacsejant la preciosa carta davant seu. Ell va contemplar el full, inexpressiu. Després que hagué acabat, en Koga va dir amb fredor:

–Felicitacions.– I va sortir de la sala d'entrenament sense ni tan sols fer-li una llambregada.

La vista de la Kaoru es va mantenir a la porta que ell acabava de tancat, amb la seva ó de sobte robada.

Més tard, a l'hora de sopar, alguna cosa va canviar. Ella sentia sovint la vista d'ell a sobre. De vegades la hi tornava somrient, però en Koga no reaccionava. La seva mirada, cada vegada més intensa, la posava nerviosa, per la qual cosa no volia mirar-lo un altre cop. Tanmateix,, això no servia per a calmar l'electricitat que s'aixecavat entre tots dos, cosa que no l'allegeria, precisament. Tan aviat com va acabar, féu bona nit i se'n va anar.

Sortia per la porta del menjador quan va sentir un soroll de cadira, i anava a mitja escala que va escoltar passos que s'apressaven rere seu. La Kaoru s'afanyà a obrir la porta de la seva habitació, però un braç va aparèixer des de la de la dreta i s'agafà al muntant oposat de la porta, barrant-li el pas.

Kaoru no va mirar en Koga, ja sabia què hi veuria. Ella es limità a contemplar l'interior de la seva habitació per damunt d'aquell braç vestit de pell negra, sabent que aquesta nit no hi entraria. Es va esforçar en calmar el salvatge batec del seu cor, encara més difícil, perquè la calor d'un altre cos s'havia afegit a la del seu propi, així com l'electricitat que semblava surar al seu voltant.

– D'això ...– Fins i tot la veu baixa d'ell va ser com una mena de explossion a la seva orella, quan s'hi havia acostat tant? –La teva habitació és massa petita.– Cada so d'aquella frase li va provocar petits espasmes al tot el cos.

La va sorprendre molt escoltar-se dir "on hauré d'anar?" La Kaoru ni reconeixia la seva veu tremolosa i inaudible, gairebé un xiuxiueig. Per què temia l'home que s'estimava?

Silenci. Quelcom invisible semblava espurnejar arreu. Silenci. Només la rítmica respiració d'ell colpejant la seva orella el trencava, malgrat el seu propi alè semblava absent. Llarg silenci. La seva ment es va tancar a tot, amb excepció de les onades de sensacions que anaven omplint el seu cos. Silenci inacabable.

Quan en Koga va atacar el seu coll, un gemec d'alleugeriment va escapar-se-li de la seva gola.