La Kaoru llegia una revista a la sala, només per oblidar la seva tristor. Sabia que aquesta nit tampoc no dormiria, com la d'abans, i l'anterior a aquesta. Bé, havia pres una decisió i calia assumir-la.

En Koga va tornar de la seva cacera, i semblava tan cansat! Aquell horror havia d'haver estat força difícil. Millor així per a les bones noticies. Es llevà del sofà.

Koga, que estàs bé?

Ell la guaità, i la seva cara es va relaxar.

– Sí.

Millor, perquè vull que sàpigues... que he renunciat a la beca.

Com dius?

Ella assentí

L'he enviada avui. No me n'aniré.

Alarma a l'esguard d'en Koga. Però, què...? Es girà tot ell i quasi féu caure el majordom, què tot just entrava.

Gonza, quan passa el cotxe de Correus?

Cap a les quatre de la matinada, –respongué l'home, procurant recuperar la seva dignitat.

El jove corregué cap a enfora, i en Gonza se n'anà també.

Uns minuts després, el noi tornà amb un sobre blanc a la seva mà i l'aguantà davant de la Kaoru. Era la seva renúncia, per què l'havia recuperat? Llavors, l'estripà. Ella no entenia res de res.

– Però, Koga...

Hi has d'anar.

– Però...

El món humà s'ha construït gràcies a que els somnis s'han convertit en realitats, donant-nos l'oportunitat, i el poder, de fer-ho millor. La teva feina és acomplir els teus somnis. La meva, assegurar-me que puguis fer-ho. –Ell s'amoïnà en veure-la començar a plorar, i prengué la seva cara entre les mans.– Kaoru, per què...?

Ella sacsejà el seu cap negativament per -lo.

– Així que ets un protector de somnis.– Ella féu una rialleta ximple, però era evident que ell no ho trobava motiu de diversió.

– Vaig vetllar pels teus quan amb prou feines ens havíem conegut, fins i tot quan tenia la seguretat que no viuries més de cent dies. Suposo que ho soc.

El cor de la Kaoru s'omplí d'una tendresa nascuda de la bellesa del que tot just havia escoltat, i s'abraçà a ell, el seu cap sobre el pit d'ell. En Koga l'envoltà amb els seus braços, fins que ella el mirà.

– Te'n dec una. No, te'n dec moltes.

– No me'n deus cap.

– Sí.

Els llavis d'ell s'aproparen fins als d'ella, i hi romancejaren amb paciència, fins que ella li permeté d'entrar. La Kaoru es lliurà a aquesta desconcertant dolcesa, per venir de qui venia.

– Deute saldat, –xiuxiuejà ell en acabar.

Ella es quedà sense alè, de tant sorpresa que estava. Mostrà un somriure gran i obert.

– Recordo que Zaruba em va dir que tu érets un diamant amagat, –va dir.– Em va costar de creure'l.

Ell apretà el llaç dels seus braços al voltant del cos d'ella. La Kaoru passejà els seus braços fins a les espatlles d'ell, deixant que els seus dits correguessin més amunt, entre el seu cabell. Podria romandre així per a sempre. Però una altra mà li pujà des de la cintura, l'agafà pel clatell i l'atragué cap a ell. Amb prou feines un petó, li fou posat al costat d'un ull. Un altre a tocar del nas. A la comissura dels llavis. Al costat de l'orella. Al coll. Ella ho gaudí amb els ulls tancats, i en acabat deixà anar us sospir celestial.

Ella el mirà. N'esperava més? Mirava de perdre's a les profunditats de la mirada d'ell? No ho sabia. En qualsevol cas, la Kaoru se sentí vesar tota sencera cap a ell, i sentí que ell era allà per agafar-la. I així es podrien perdre plegats. No, ell la conduí a l'interior del seu molt ben protegit cor, i així poder tornar-li a ella tanta confiança. Ni tan sols s'adonà que els llavis d'en Koga se li acostaren un altre cop: ella sentí aquest petó com una altra manifestació del que ja estava sentint, igual com sentia els seus intents d'incrustar els seus cossos. Però el petó canvià, omplint-se de passió. I es trencà.

La mirada d'en Koga mostrà la força de la decissió acabada de prendre. La llevà als seus braços i la dugué escales amunt, sense perdre el contacte visual. La Kaoru notà que aquests braços es convertien en quelcom semblant als pols d'una poderosa bateria. Però aquest cop ella no tenia por. Tot era perfecte.