Rurouni Kenshin i els seus personatges son propietat del gran Nobuhiro Watsuki i Shueisha.

L'historia és Aoshi x Misao

Advertència: al principi del capítol hi ha lime.

L'AMOR FA MAL

By Natsumi Niikura

Capítol 01.- ... perquè has d'assumir que el sents

L'Aoshi llegia a la seva habitació, era un dia plujós, el so de la pluja el relaxava era com una melodia màgica i meravellosa que s'emportava les preocupacions i li purificava l'ànima, aquest so li recordava a la Misao. Va aguditzar l'oïda per escoltar les veus velades de dues persones a l'habitació del costat. Es va aixecar per comprovar a qui pertanyien les veus, aquella era l'habitació de l'Okashira i ella no hi era allà, tenia una reunió amb en Saito.

Va obrir una mica el shoji tot just per veure l'interior, hi habiahavia dues persones allà, una era una dóna de cabell llarg negre recollit en una… trena? Era la Misao! I s'estava petonejant amb un home!... en Saito…

—La meva deliciosa presa —les mans del llop van lliscar per l'esquena de la noia per desfer el nus del seu obi— et devoraré sencera —va entreobrir el gi femení per lliscar les seves mans per la pell oculta.

—Hajime-kun… t'estimo... —el dits de la Misao acariciaven el marcat rostre d'en Saito amb delicadesa.

—Mira, tenim companyia —en Saito va retirar del tot el gi de la ninja.

—Aoshi-sama, ens espia? —va somriure-li alegrement.

El ninja no podia creure el que veien els seus ulls, la seva petita y aquell home menyspreable junts i a més en una actitud poc apropiada, com si ell no hi fos. Volia contestar, cridar... però les paraules es negaven a sortir dels seus llavis, estava horroritzat.

—Estimada, ell sempre t'està mirant —va deslligar les venes que cobrien el pit femení deixant-les lliscar fins a la seva falda— no te'n havies adonat?

—Ell em mira, sí, però no em veu —va arquejar l'esquena gemint a causa de les carícies del llop.

—Ja no te l'estimes?

—No anava a esperar-lo eternament, m'he cansat d'ell, a més es tan sonso... fins i tot un cadàver és més animat que ell.

—No et fa llàstima?

La noia va riure com a resposta i en Saito va continuar amb les seves carícies.

Les paraules de la seva protegida l'infligiren la pitjor de les ferides que mai hagués patit, la ferida més profunda i dolorosa, ella que sempre l'havia estimat i admirat, que sempre li havia dedicat paraules amables i recolzament infinit, ella que l'estimava...

—Aoshi-sama…

L'Oni va obrir els ulls incorporant-se de sobte, tant que va espantar la noia, estava al... al temple?

—Es troba bé? S'ha adormit mentre meditava.

La va mirar com si no fos d'aquest mon, acabava de tenir un malson horrible. La seva Misao mai podria enamorar-se d'aquell home menyspreable, oi què no? Si us plau... tot menys això, aquest seria el més cruel de tots els càstigs pels seus pecats passats.

—I la reunió amb en Saito?

—Ni em parli... aquest llop pollós m'ha tingut tres hores esperant al seu despatx, per enviar-me al cap d'escombra amb un paper brut y rebregat que posava "Ves-te'n a casa, nena" —va estrènyer els punys amb força—. Quina ràbia, quina ràbia, quina ràbia! L'escanyaria.

Tot estava bé, la noia continuava odiant al llop de Mibu, va somriure interiorment, però seguia inquiet pel seu somni.

—Misao, la pròxima vegada aniré amb tu.

—No cal que es prengui la molèstia, puc arreglar-me-les tota sola —va somriure al seu amable oferiment.

—De totes maneres aniré.

Després d'aquest somni no la deixaria a soles amb ell ni mort.

—Gràcies. Aoshi-sama, està pàl·lid, es troba bé?

—Aa —l'Oni es va posar dempeus- si em necessites seré al bosc.

—Recordi que avui anem a la fira, no s'espanti si torna y no ens troba. Ens vèiem aquesta nit.

La mostela va arrencar a córrer passant pel costat de l'Aoshi, ell va estendre la seva mà i va fregar els llargs cabells de l'Okashira mes ella no se'n va adonar i ell, no comprenia per que ho havia fer.

El pla consistia a passejar una mica per distreure's, però era millor entrenar, així descarregaria tota aquella ràbia del seu interior. Va recollir les seves kodachi del racó de la sala on les havia deixades en arribar, no era habitual que les portes, no obstant, aquell dia ho havia fet. Es va afanyar a sortir del temple caminat ràpidament fins aquell racó de bosc on sempre entrenava, era el seu lloc preferit, rodejat de bambú amb el so de l'aigua fruint de fons, allà podria relaxar-se i centrar-se per complet en els seus exercicis.

Mentre lluitava contra el seu enemic invisible no podia deixar de pensar en el seu somni, ell la mirava però no la veia? L'observava vigilant per ella, per mantenir-la estalvia, però no la veia? Com què no la veia? Com dimonis no la veia? Quina gran estupidesa, ell la veia, veia a la seva Misao, a la seva petita Misao, sempre somrient y despreocupada, què més havia de veure? Perquè havia dit aquelles paraules sobre ell? El considerava sonso? Ell no era cap sonso, era poc parlador, però les paraules estaven sobrevalorades, les coses es demostren amb fets no amb paraules... les paraules se les emporta el vent... amés perquè amb en Saito? Ell sempre la tractava amb menyspreu i ella l'odiava. Això mai passaria, ell no ho permetria, si era necessari la tancaria a la seva habitació de per vida.

Les canyes de bambú queien al seu voltant tallades amb netedat, tot aquell bosc era testimoni de la ràbia, la frustració i, la gelosia? De l'ex-Okashira. La Misao era com la seva germana petita, cóm podia estar gelós? No, és clar que no ho estava, només preocupat, res més que això. El cub de gel havia perdut la cordura, debatent interiorment cents de milers de teories com si en comptes d'un somni fos un fet confirmat. Va sospirar en adonar-se de com era de ridícul tot allò, perquè li donava tanta importància a un somni estúpid?

Va intensificar el seus atacs imaginant-se a en Saito com a blanc, com ho gaudia, tan debò fos el Saito real en comptes d'un bosc de bambú. La seva diversió va disminuir al notar una forta punxada a la cuixa esquerra, un tros de bambú se li havia clavat, afortunadament no havia tocat cap vena ni artèria principals, però havia de extraure totes les estelles o la ferida se l'infectaria. Portava hores allà i amb aquesta ferida no era prudent continuar entrenant, només s'estava desfogant, no estava al bell mig d'una batalla a vida o mort.

Es va encaminar calmadament cap a l'Aoiya, imaginava que ja faria una bona estona que tots haurien sortit, per tant allà no devia d'haver ningú. Estava esgotat desprès d'entrenar durant quatre hores, tot aquell exercici no l'havia ajudat a relaxar-se ni una mica, la imatge de la Misao als braços d'en Saito el colpejava, sentia una ràbia incontrolable, desitjava eliminar al llop de la superfície terrestre.

Aprofitaria que no hi havia ningú per prendre un llarg y relaxant bany, segur que allò li aniria bé. Va obrir el shoji del bany, l'estança era plena de vapor però no li va donar importància, segurament la Misao l'havia deixat llest per quan ell tornés com sempre feia, no obstant, allò no estava previst... de cop i volta una figura femenina es va posar dempeus dins la tina espantada per la seva presencia buscant alguna cosa amb la que tapar-se.

—Qui..!? AOSHI-SAMA! —la Misao es va submergir bruscament a l'aigua avergonyida— Què... què fa aquí?

No va respondre, va retrocedir fins a sortit del bany completament meravellat pel que acabava de veure, durant uns segons li havia semblat tenir al davant un àngel. La seva Misao ja no era una nena... Oh Kami! El seu shinobi no feia justícia a la seva figura, la sinuosa silueta del seu cos que l'invitava a recórrer-lo amb les seves mans com si d'un obra d'art es tractés.

—Ho sento, creia que tu tampoc hi eres. Quan acabis avisa'm.

Va tractar de sonar calmat com sempre, però no ho va aconseguir, semblava ser que la noia estava massa avergonyida com per haver-ho notat. Va mirar a tot arreu per comprovar que estava tot sol. Estava completament enrojolat i certa part del seu cos havia decidit prendre vida pròpia... Es va asseure a terra, exhaust, tractant de tornar a la normalitat.

El shoji va lliscar, l'Aoshi va veure els peuets nus de la Misao aturar-se al seu costat, els seus genolls es van recolzar a terra, el seu cos amb prou feines cobert amb una tovallola, els seus llarguíssims cabells negres caient per la seva esquena i espatlles , els seus brillants i profunds ulls, les seves galtes enrojolades, les seves mans menudes i suaus aproximant-se a ell, la seva blanca i pura pell...

—Està ferit...

Les mans de la Misao s'aturaren a la seva cuixa comprovant l'estat de la ferida, apartant delicadament la tela de la yukata de la seva cama. Els seus moviments li provocaven un estrany formigueig, un sentiment ardent, desig... passió?

—No sembla greu, quan acabi de banyar-se li curaré —va somriure amb dolçor retirant les seves mans de la cama del seu tutor.

—Gràcies... —va acaronar el rostre de l'Okashira amb la seva gran mà— Misao...

—No és res! —alçar els seus braços triomfant—. Per això soc aquí!

L'ex-Okashira va observar atent tots els seus gràcils moviments, era increïblement expressiva i els seus gestos sempre li donaven més èmfasi, aquella era una de les coses que més li fascinaven d'ella. La noia va marxar cap a la seva habitació atropelladament, deixant a l'Aoshi a terra fascinat per les sensacions que havia despertat en ell, només hi havia una explicació...

—L'estimo... —va xiuxiuejar al corredor desert.

Les seves paraules rebotaren a la seva ment. Ara que ho sabia no pensava entregar-se-la a ningú, la Misao era seva, seva i de ningú més. Havia de trobar la forma d'aconseguir-la per sempre, per que no estava disposat a perdre-la i quedar-se sol.

Continuarà

Notes de la autora:

Aquesta historia està basada en el primer còmic que vaig fer, a l'any 2000, només l'he adaptat a l'era Meiji, a la situació d'aquests dos i al format del fanfic, tant debò us agradi i em deixeu les vostres opinions. Un petó!