Rurouni Kenshin i els seus personatges són propietat del gran Nobuhiro Watsuki y Shueisha.

L'AMOR FA MAL

Cap 2.- ... quan apareix un rival

Després de l'incident del bany cap dels dos havia fet el mínim esforç de parlar. La noia anava regularment a curar-li la ferida com sempre feia, visiblement avergonyida. Però allà estava un altre cop, amb la seva yukata de dormir i una farmaciola a les seves mans, es va agenollar davant d'ell desvestint la seva cama per desfer l'embenat.

—Encara li fa mal? —no va contestar— si vol puc donar-li alguna cosa més forta pel dolor —va treure un ungüent per desinfectar— té bon aspecte... no crec que necessiti més la bena...

La noia parlava però ell no l'escoltava, la seva ment estava ocupada en altres coses... aquella yukata sempre havia tapat tan poc? Cada cop que s'inclinava podia veure amb claredat l'espai entre els seus pits... a més la tela li arribava dins als genolls i se li obria cap a un costat deixant la seva cama a la vista. Havien estat molts cops en aquella mateixa posició però mai li havia vist tanta carn...

—Aoshi-sama, què m'escolta?

—Aa… aquesta yukata es nova?

—Ah? No... —tirà suament del coll de la seva yukata— és una de les que utilitzo sempre per dormir... la que em va regalar en Shiro fa un any... passa res?

—No, res.

—Bé, això ja està! Si necessita res estaré amb en Shiro —el ninja va alçar una cella— es que s'ha trencat el braç netejant el forn el poca traça, ves a saber com coi s'ho haurà fet... així que l'ajudaré en el que no pugui fer sol.

Ajudar-li? Ja era prou gran per cuidar-se tot sol i si no que es fotés o que el cuides una altra, per què sempre havia de fer-ho ella? Misteris de la vida, un misteri de cop i volta molest.

La noia va sortir de l'habitació amb rumb mig desconegut. L'ex-Okashira va decidir no continuar pensant en allò, mai s'havia molestat per una cosa tant absurda, millor llegiria alguna cosa... el diari d'Okashira que estava escrivint la Misao, a més feia temps que no revisava la seva feina.

Va agafar el volum entapissat en pell negra, estava gairebé complet, la cal·ligrafia clara i ben cuidada de la joveneta, semblava mentida que tingués tan bona cal·ligrafia escrivint tant de pressa, a més les seves entrades eren les més detallades que havia vist en tota la seva vida, incloïen una infinitat de detall que podien semblar absurds i innecessaris però que resultaven molt útils per comprovar els errors i avantatges, un treball excel·lent per haver aprés a fer-ho tota sola.

Va tancar el llibre, li convenia un té, havia molt per llegir. Va sortir de la seva habitació i va baixar les escales, el restaurant estava tancat i només havia tres inquilins a la pensió, estava tot desert i tranquil, cosa molt poc habitual, el silenci i la calma dominaven l'espai. Unes veus van arribar a les oïdes de l'ex-Okashira provenien de la petita saleta on passaven les hores lliures.

—Oh Kami! Això m'encanta Mi-chan —la veu inconfusible d'en Shiro.

—Ja! I tant! Soc la que millor et coneix del mon sencer.

—Més, més.

—Ay! No em toquis aquí —la noia va sospirar— jajaja això em fa pessigolles.

—Mmm… després em toca a mi, nena.

Al rostre de l'Aoshi va aparèixer un tic al mateix temps que una vena bategava a la seva templa, què coi fotien aquells dos? Va obrir el shoji amb brusquedat acaparant l'atenció dels dos joves. La Misao estava agenollada, el cap d'en Shiro descansava a la seva falda l'estava... afaitant! El noi va provar d' incorporar-se però la navalla a la seva barbeta li va impedir, no volia ésser el blanc de la fúria de l'ex-Okashira però tampoc no volia una cicatriu a la cara.

—Necessita res, Aoshi-sama? —la noieta li va somriure.

El ninja se'ls va mirar novament, s'havia deixat emportar per una impressió errònia, només tenia una opció... dissimular.

—Busco un llibre.

—Ah! Shiro estigues quiet, encara et tallaré, idiota.

—Saps què? Ja li demanaré a l'Omasu que acabi.

—Per quèeeeee? —se'l va mirar plorosa.

—A-acabo de recordar que he de fer una cosa.

—Res! Estigues quiet o et tallaré!

La mirada glaçada de l'Aoshi es clavava en el pobre Shiro, afortunadament per a ell l'Omasu va entrar buscant a l'Okashira.

—Aquí estàs! Mudô-san ha vingut a buscar-te.

—Ay no! No m'he oblidat de que havíem quedat —es va posar dempeus fent volar a en Shiro— Ay no, ay no! Omasu-chaaaaaaaaaaaaan —va posar ullets suplicants— cobreix-me! Vaig a arreglar-me.

La mostela va sortir en estampida de la saleta deixant-los a tots amb una goteta rere el cap.

—Ouch! Quin mal, mira que és poc delicada, una mica més i m'obre el cap.

—Et queixes massa.

—Escolta, escolta Omasu-chan... aquests dos surten molt últimament o son imaginacions meves?

—Ara que ho dius... és veritat...

—La nostra nena s'ha enamorat de un home accessible!

Enamorada? Un home accessible? Sense adonar-se va tancar el llibre que tenia a les mans de cop captant l'atenció de ambdós ninjes que el van mirar sorpresos.

—Qui és aquest Mudô?

—É-és... un amic de la Misao-chan, és el fill de l'amo de la botiga de verdures, són amics des de fa anys.

—Això no és del tot cert, el primer cop que es van veure es va posar a barallar-se —en Shiro va posar-se les mans a la cintura— la nostra petita va guanyar amb diferencia!

—Shiro…

L'Aoshi va sortir de la saleta, primer error, no havia preguntat on l'esperava el tal Mudô, segon error, no coneixia a aquell paio, així que aquella suposada relació podria ser imaginacions de la hiperactiva ment d'aquells dos, i tercer error, què coi pensava fer? Torturar-li? Fer-lo desaparèixer misteriosament? Allò sonava bé. Va provar sort amb l'entrada de servei, allà no hi era, va anar a la del restaurant, només hi havia una velleta que donava menjar als ocells que va deixar de banda la seva labor per mirar-li luxuriosament, allò li deixava una única opció, la porta de la pensió. Va anar cap allà de presa, davant d'ell va veure a Misao amb els cabells recollits i una yukata blanca amb flors de cirerer i l'obi d'un to rosat amb alguns kanjis en blanc, se li va fer molt estrany, gairebé sempre portava posada la roba de l'Oniwabanshu o l'uniforme de l'Aoiya, i en comptades ocasions i per obligació el furisode per a les reunions, només l'havia vist així d'arreglada per pròpia voluntat quan era petita.

—Fas tard Mi-chan, porto vint minuts esperant-te.

—Sei-chan! Perdona'm, m'havia oblidat del tot jejeje.

—Sempre pots compensar-me... —se li va apropar perillosament— amb un bon petó.

La noia es va posar a riure mentre ell l'agafava per la cintura, l'Aoshi es va veure temptat de sortir a defensar a la seva protegida i matar a aquell...

—Descarat! Què soc una senyoreta —va fer un petó a la galta del seu amic— on em portaràs?

—T'ensenyaré un tresor.

La Misao va somriure i junts es van encaminar cap a aquell lloc on ell volia portar-la. L'Aoshi va decidir seguir-los, després de l'atreviment que havia mostrat no pensava deixar-los a soles, la seva protegida era massa innocent, estava segur de que aquell paio voldria aprofitar-se d'ella, no és que estigues gelós, és clar que no!

Varen passar pel barri comercial on van comprar algunes coses que no va poder veure per mantenir una distancia prudent per que la Misao no se'n adonés de que els seguia, van estar més de tres hores entrant i sortint de les botigues carregats de bosses i capses amb les seves compres, varen passar per la botiga de verdures per deixar allà els paquets, després d'una breu conversació amb l'amo varen emprendre de nou el seu camí. La mostela corretejava i cantussejava mentre en Mudô se la mirava atent a cada gest que feia, es somreien i parlaven sense parar de coses sense importància i de coses que els havien passat, quants cops la Misao li havia explicat coses i ell s'havia limitat a escoltar-la i com a molt assentir algun cop? Una cosa molt diferent al que li oferia aquell jove.

Un rival…

El pitjor dels rivals que podien haver-li sortit, li donava a la joveneta just el que necessitava, vida. No obstant havia alguna cosa estranya en el somriure de la seva protegida, no era el seu típic somriure alegre, despreocupat, sincera i càlida de sempre, era un somriure carregat de tristor i melancolia.

Es varen internar al bosc fins a arribar al rierol, el sol començava a pondre's, el jove li va fer tancar els ulls i la va guiar a poc a poc fins al marge fent-la seure a la gran roca que hi havia, la besar el front de la jove tot arrencant-li una rialleta.

—Què puc obrir-los ja?

—Mmmm… —va alçar la vista al cel— encara no, un mica més— va delinear el rostre de la Misao amb les seves mans sense arribar a tocar-la— ja pots obrir-los.

—Quin és aquest...? —es va posar dempeus— És preciós! —el va abraçar.

—És més bonic veure'l reflectit als teus ulls.

L'Aoshi va tancar el punys amb força, estava utilitzant el romanticisme, era evident que volia lligar-se-la... els va observar abraçats i rient. La va agafar de la mà i arrencaren a córrer cap al camí a la ciutat, però la noia es va aturar de cop, l'havia descobert.

—Aoshi-sama, ha sortit a passejar?

—Aa —va mirar inquisitorialment al jove, un gest que no va passar inadvertit per a ella.

—Ell és Mudô Seichiro, és un bon a... mic...

L'ex-Okashira va passar de llarg, la noia va sospirar en Seichiro la va mirar entristit, el tutor de la seva amiga era més fred de que ell s'havia imaginat.

—Es aquest el famós Shinomori Aoshi?

—Crec que no està de molt bon humor...

El cub de gel va veure en la distancia com una llàgrima rodolava la galta de la noia, ell era massa fred, mai podria tractar-la com aquell paio, la feia patir sense poder evitar-lo. Necessitava aprendre a ser més proper, més que aprendre necessitava un miracle.

Continuarà

Notes de l'autora:

Bon any nou avançat!! Us desitjo el millor a tot per aquest 2010!

Bé fins aquí el segon capítol, he trigat molt en traduir-lo, no he tingut gaire ànims ni tems per fer-ho, però finalment aquí està, espero que os agradi.