Els astorats metges del servei d'urgències es preguntaven com era possible que el pacient continués viu. Amb les horribles mossegades que presentava el seu cos, havia perdut molta sang. Era difícil rebatre l'explicació dels individus que havien cridat l'ambulància: alguna mena d'animals, tres o quatre (o cinc), que es van dispersar quan el nostre grup s'hi va apropar, digueren. Animals salvatges al mig de la ciutat? Els de l'ambulància ho havien descartat ja d'entrada, donat l'estat d'embriaguesa de la colla que el va trobar, però semblava evident que havien li salvat la vida.

L'individu en qüestió també havia perdut una part del cuir cabellut, com si li haguessin arrencat manyocs sencers de cabell. Qui, o què, podia haver fet una cosa així? Van veure cops terribles que li havien provocat un parell de fractures i Déu sap quantes lesions internes. A més, era clar que l'home, tot i els seus vint-i-pocs anys, ja n'havia vist de tots colors abans, donades les cicatrius que anaven descobrint a mesura que li examinaven el cos.

Quan la infermera es disposava a agafar-li una mostra de sang, la porta de la cabina s'obrí de sobte. Una dona amb un extrany vestit llarg negre era al llindar i va fer una mirada ràpida a la cambra. Abans que ningú pogués dir-li que no s'hi podia entrar la van perdre de vista. Mai no van saber què havia passat: algú que va rebre una empenta, una cama nua, alguna cosa gran de color vermell (o era negra?) els aparells que sortien projectats en totes direccions, un fort corrent d'aire... Tot es va acabat amb la mateixa rapidesa. La cabina estava feta una pena, i el personal mèdic una mica masegat, però il.lès. Van trigar una mica en adonar-se que el pacient els havia desaparegut.

* * *

La Kaoru va tornar a casa decidida a esbroncar en Gonza de valent. Quasi havia embogit quan a l'hospital li havien dit que en Koga s'havia esfumat a la vista de tothom. Quan va poder calmar-se prou per decidir trucar la policia, el telèfon li va sonar, i quasi va plorar d'alleugeriment en dir-li en Gonza que portaven en Koga cap a casa. Però el cor se li va tornar a disparar mentre agafava un taxi. Qui s'havia endut en Koga de l'hospital? Com? I, més important, per què? Era molt malferit i necessitava atenció mèdica urgent!

– Gonza! –va cridar.

– Ah, senyoreta, ja és aquí. El senyor està en bones mans, no pateixi.

– En mans de qui?

– D'una sacerdotessa Makai.

Com? Els sacerdots Makai, pel que ella sabia, feien els especials objectes que usaven els cavallers Makai, però no eren metges. Va córrer cap a la cambra i obrí la porta de bat a bat. La desconeguda estava d'esquena a ella i movia ambdues mans a uns deu centímetres per sobre del cos d'en Koga.

– Si has d'entrar tanca la porta –va dir la desconeguda amb fermesa, sense mirar-la ni deixar la seva tasca.

La Kaoru es va enutjar, però va obeir.

– Què li fas?

La forastera va ignorar-la. L'instint cridava la Kaoru a interrompre-la per impedir-li fer-li més mal a ell però, d'alguna manera, es va poder contenir. Gràcies a això es va situar més a prop d'ella i la va reconèixer. No sabia el seu nom, però recordava que en Koga l'havia deixat al seu càrrec quan encara eren enemics amb en Rei. Formava part de la quadrilla que havia volgut matar-la. No se'n refiava.

– Què li fas? –va insistir, ara més fort.

– Diagnostico.

– Per què te l'has endut de l'hospital?

– Perquè els metges d'allà no tenen cap possibilitat de salvar-lo –continuà responent, agafant un instrument metà, amb incrustacions de cristalls de diferents colors, i passant-lo per on abans hi havia mogut les mans. Un cristall verd brillà un cop.

– I tu sí?

– Les preguntes després. En Koga no té més temps a perdre.

La Kaoru es va plegar davant d'aquesta veritat i va obeir, però no se'n va apartar fins que la sacerdotessa va haver acabat la seva exploració. La va veure mirar endins dels inanimats ulls d'ell, i es va quedar quieta amb els seus propis tancats una estona, durant la qual en Koga va fer un parell de moviments involuntaris. Va obrir-los i la va mirar.

– El teu nom és Kaoru, oi? Kaoru, si no ets capaç de dominar la teva por, pel bé d'en Koga hauries de romandre allunyada d'aquesta habitació tant de temps com sigui possible. Malgastaré massa temps i massa energia procurant contrarrestar la influència del teu patiment què, no ho oblidis, és una emoció afeblidora.

– Com...? No parles seriosament...

El seu esverament es va incrementar quan va veure que la sacerdotessa es limitava a fitar-la, immisericorde. La Kaoru es va quedar clavada allà on era. Amb quin dret li impedia de veure en Koga, quan més la necessitava! En Gonza acudí i l'acompanyà enfora, no sense alguna resistència.

Ningú no li donava suport per defensar el que era el seu dret.

El bon home acollí el seu inevitable plor al seu pit.