EL CAMÍ MENYS FRESSAT

Traducció de "The Road Less Traveled" de Verity (fanfiction punt net /u/2494960/)

19. En el camí

MYCROFT P.O.V.

Dos anys més tard … Un dia a la vida de Mycroft Holmes.

"Senyor?"

Vaig donar la volta sobre mi mateix, mig adormit.

"Bon dia, Senyor." Hi va haver un dringar de porcellana mentre el meu te era servit a la meva tauleta.

"Bon dia…" vaig esperar.

"Anthea, avui, Senyor," va replicar la meva inestimable ajudant. "Semblava l'apropiat," va afegir, permetent-se un lleu somriure.

"En efecte," vaig assentir, asseient-me i allargant-me per agafar el meu Earl Grey, que era perfecte, per descomptat. Anthea era indubtablement una ajudant ideal – era difícil trobar algú amb el seu rang d'habilitats, qui encara estigués disposat a servir te, però ella semblava trobar satisfactori el donar un servei complert.

Què si a més detestava tant el seu nom real que insistia en canviar-lo cada dia, aquella era una mania inofensiva, fins i tot a vegades útil. Realment, teníem un acord excel·lent.

Vaig honrar-la amb un somriure benvolent. "Algun avenç, estimada?"

La seva mirada va volar cap a la seva BlackBerry automàticament. "Em temo que el seu germà està una mica… agitat quest matí," va informar, llençant mirades amunt cap a mi. "Ha estat deduint el xef."

"Ja veig," vaig respondre, xarrupant el meu te. "Mesures?"

Ell va mirar avall de nou. "Presentar una presència calmant al xef, sembla efectiu." Va cercar enllà una mica. "La Mummy Holmes ha enviat en Sherlock a caminar pels jardins."

"Excel·lent," vaig respondre. "Si us plau pren nota de deixar que la Mummy s'encarregui de qualsevol altra pluja radioactiva deguda a la seva insistència en la tradició per sobre del sentit comú."

"Sí, Senyor," ella va mantenir la seva expressió suau en curs mentre deixava l'habitació, tancant la porta amb suavitat rere seu.

Un cop vestit i pres el meu frugal esmorzar (oh, com envejava e metabolisme d'en Sherlock), vaig baixar als jardins, reunint-me amb els altres membres de la meva família immediata mentre ells tornaven de la seva passejada.

"Has vist en John?" va demandar en Sherlock immediatament. Si que semblava agitat; Vaig apujar el meu estat d'alerta intern a Nivell 2.

"No encara," vaig respondre, el to més calmós possible. "Vols que el trobi?"

Ell va llençar una mirada acusadora a la Mummy, que estava negant el cap, cap a ell. "Va, va, Sherlock, estimat," el va reprendre ella. "És només fins després de dinar. Per què no anem a veure com ho porta la Harriet?"

Vaig notar en Sherlock aixecant una cella cap a mi, i em vaig adonar que inconscientment em tocava la mandíbula. Des de l'infortunat encontre quan la Harry va venir a buscar les coses d'en John, aquell semblava un reflex automàtic sempre que el seu nom era mencionat. Vaig abaixar la mà deliberadament i ell va fer un somriure afectat.

La Mummy ja s'havia girat i travessava el pati quan en Sherlock va mirar enrere cap a mi. "Fes-li una ullada per mi" va demanar-me.

Jo vaig assentir, donant-li uns copets al braç breument. "No et preocupis, germanet," li vaig dir. "Tot anirà bé, t'ho garanteixo."


Dues hores més tard, ja estava en Nivell 3 i començava a qüestionar-me la meva pròpia confiança.

En John estava, per descomptat, perfectament bé; la seva usual assenyada i sensata persona, romania a l'Ala Est, com li havia estat instruït. En Sherlock, no obstant, s'ho havia manegat per fer enfadar la Harry amb una observació sobre la disponibilitat de vi sense alcohol, i després superar el primer violinista, deixant l'home fet un mar de llàgrimes i sense voler actuar.

"Li has de donar alguna cosa a fer," va observar en John, qui no semblava ben bé ell mateix en el seu elegant vestit.

"Al violinista?" Vaig preguntar, sense pensar. Semblava que l'estrès ens estava començant a afectar a tots.

"Al Sherlock," va replicar, fent rodar els ulls cap a mi. "Has oblidat com solia ser."

Vaig alçar una cella qüestionadora, i ell va sospirar.

"Recordes els forats de bala a la paret? La re programació de tots els teus transistors de manera que només podies escoltar emissores de Jazz? Ja saps, el tipus de coses que solia fer entre casos," va assenyalar.

"Abans que descobrís els diversos usos dels armaris, vols dir?" No vaig poder evitar demanar, i ell va enrogir en un satisfactori to vermell fosc.

Seqüències primerenques de vigilància havien mostrat sovint en John i en Sherlock entrant a un passadís per una banda, amb habitualment un interval d'uns 35 minuts abans no emergien per l'altra.

La confusió inicial havia donat lloc al ara ben establert fet que en Sherlock tenia predilecció pels armaris, com a mínim pels armaris en els que podia apilonar-s'hi amb en John. I pel que fa al mateix John semblava perfectament capaç de resistir-se als armaris quan se li donava l'oportunitat. No obstant, era completament incapaç de resistir-se a en Sherlock, per tant l'efecte resultant era el mateix.

Vaig recordar la seva primera visita a la casa familiar on actualment ara tots residíem. Després del xocant descobriment del segon lacai (qui des de llavors havia deixat la novia per començar a sortir amb el germà d'aquesta), la Mummy havia començat a penjar una bufanda a la porta per indicar quan un armari estava sent usat.

Ells havien estat particularment insaciables aquella setmana, vaig fer memòria, ja que va ser poc després de la infortunada desgràcia de la piscina i en Sherlock semblava no estar disposat a perdre contacte amb en John, ni tant sols per un instant, com a resultat.

Jo tenia la meva pròpia, força vívida, col·lecció d'haver vist significativament més del meu germà del que seria necessari o socialment acceptable, de quan la Mummy i jo havíem emprès el nostre camí pels jardins per investigar el desenvolupaments del tercer hivernacle. De fet els desenvolupaments que ens vam trobar no eren certament els tomàquets primerencs que esperàvem. La Mummy, per descomptat, s'ho va prendre amb força calma, tot i que més tard va expressar que li sabia greu no haver-se canviat les ulleres abans de sortir.

Els meus, d'alguna manera, incòmodes records van ser interromputs per l'aparició de l'Anthea, qui semblava inusitadament atabalada.

"Em temo que tenim una mena de conflicte en marxa, Senyor" va anunciar.

"Corea?" vaig demandar. De veritat, un altre desastre internacional que requerís de la meva intervenció seria d'allò més inconvenient avui.

"No, Senyor," Anthea va respondre. "La cuina." Semblava descoratjada. "Sembla ser que la senyora que he reclutat per calmar el xef ha estat, de fet, massa efectiva. I ell es troba sota el que sembla la influència d'un 'calmant herbaci', que l'ha deixat incapaç de cuinar."

"No tenim un segon xef en reserva?" Vaig preguntar. No era típic de l'Anthea, o la Mummy, prendre riscos en una cosa així.

Ella va mirar avall cap al seu telèfon de nou. "En teníem, Senyor," va dir. "Però em temo que el teu germà l'acaba d'informar-lo de que la seva dona està tenint una aventura amb el seu entrenador de tenis, així que ell, de fet, ha marxat."

"Això és exactament al que em referia," va ficar-s'hi en John. "Amb res per fer-ne del seu cervell, has deixat anar un nen aterradorament intel·ligent de metre vuitanta per la casa. Està avorrit. I també està estressat per lo d'avui. El que vol dir que és destructiu, bel·ligerant, i capaç de causar un caos inimaginable." Es va aturar per respirar. "Honestament, no se en que estava pensant la teva mare amb aquesta norma, i tampoc entenc perquè en Sherlock la segueix."

M'el vaig mirar detingudament. De fet, ell també semblava una mica al límit, preocupat ara per en Sherlock i sens dubte anticipant-se al col·lapse de tot el dia. També, la Mummy els havia deixat anar la seva condició després de la seva arribada la tarda anterior, així que evidentment no havien tingut temps per discutir-la. Vaig mirar el rellotge – poc més d'una hora pel migdia, llavors dues hores més encara. Clarament s'hi havia de fer alguna cosa.

"Anthea," Em vaig adreçar a la meva ajudant. "Si us plau, demana a en Sherlock que es reuneixi amb mi a la seva habitació, i distreu la Mummy mentre resoleu el tema del xef, com sigui que millor li sembli."

"John," em vaig girar cap a ell. "Si us plau, vine amb mi." Mentre ens movíem pels passadissos vaig intentar explicar la voluntat d'en Sherlock de plaure la Mummy en aquest tema, el seu desig per compensar-la per mantenir-la al marge de la seva vida durant tants anys, però no estic segur que en John estigués parant atenció.

L'habitació d'en Sherlock estava en una cantonada de la casa principal, i ja hi era esperant quan hi vam arribar, assegut al seient de la finestra a l'esquerra de la porta i mirant enfora cap al jardí de la cuina, les seves cames mig creuades sota seu, amb un peu balancejant-se sense descans. Em vaig aturar a l'entrada, bloquejant en John rere meu.

"Sherlock," vaig començar, resistint la temptació de reprendre'l pels problemes que havia causat. "He dut en John per mantenir-te allunyat de les entremaliadures."

Ja s'estava posant dempeus amb el cap mig girat, quan s'aturà a ell mateix i de nou s'enfonsà al seient, desconsoladament. "Se suposa que no l'he de veure," va dir, fent cap esforç per maquillar la necessitat en a seva veu.

"Llavors tanca els ulls," va replicar en John, empenyent-me per passar i cobrint la distància en un parell curtes de gambades. Va dur la mà al darrere del coll d'en Sherlock, i vaig poder veure, físicament, com la tensió deixava el cos del meu germà, mentre recolzava el cap contra el tors d'en John, ulls clucs obedientment.

"Migdia en una hora," els vaig recordar, mentre em girava per marxar. "En Sherlock al Menjador amb la Mummy i amb mi, en John a l'Ala Est amb la Harry i la resta de la teva part, el qui arribaran en breu. Jo me n'ocuparé fins que baixeu."

Vaig mirar enrere per assegurar-me que estaven escoltant, i aviat vaig desitjar no haver-ho fet. En John havia tret una bufanda de seda d'alguna banda i l'estava utilitzant com una mena de bena pels ulls d'en Sherlock, el qual ja anava sense camisa i estava fent bons progressos amb els pantalons d'en John.

Vaig tancar la porta suaument rea meu, lligant el meu mocador al pom per avisar al personal. Allò hauria de mantenir el meu germà ocupat durant una estona.


Just quan jo arribava a la Sala Principal, en Lestrade arribava amb la Mary al seu costat. Em vaig avançar per donar-los la benvinguda, explicant que en John s'uniria a ells enseguida i oferint-los begudes mentrestant; un vas de maltès sol per a en Lestrade, i un refresc per la Mary, per descomptat.

Havia estat la determinació d'en John de seguir en contacte amb la Mary el que havia causat la primera gran esbroncada entre els nois. En Sherlock no va respondre bé a la noticia i havia estat inusualment inventiu en els seus esforços de persuadir en John en contra. Em considero un home de món, però alguns dels informes de la vigilància fins i tot em van fer alçar les celles.

En John havia demostrat ser igual d'enginyós en la seva determinació per reassegurar el seu company que ell Sherlock era, de fet, l'únic al que volia i va ser en aquells temps que el seu impacte en els altres es va començar a manifestar.

Va acabar sent evident que l'exposició a en Sherlock i en John com a parella tenia un efecte notable en l'orientació sexual d'alguns dels observadors més susceptibles – els curiosos es van tornar experimentals i els flexibles en positivament actius. L'Anthea creia que allò estava connectat amb la intensitat els nois, que mai semblava disminuir, i teoritzava que els seu estil de vida d'alguna manera perillós hi afegía un tall que era inusualment potent.

Sent així, més d'unes poques sorprenents relacions es van desenvolupar coma resultat de la missió d'aquella particular vigilància, i ara nosaltres havíem de ser especialment curosos al seleccionar els membres de l'equip.

Va resultar que en John tenia una vena de tossuderia que ni tant sols en Sherlock va poder minar, i personalment, crec que allò va ser la peça clau de l'èxit de la seva relació, ja que d'altra manera el meu germà l'hauria tractat a baqueta.

Un cop va quedar clar que en John no pensava rendir-se, en Sherlock va fer girar les seves consideracions cap a altres opcions. Si en John no podia ser persuadit de no veure la Mary, llavors la Mary hauria de ser persuadida en no fixar-se en el John.

En una discussió amb mi respecte aquest tema, se li va ocórrer que si a la Mary li agradava en John, que era la seva persona preferida en tot el món, llavors potser a ella també li agradaria l'altre únic home que ell considerava tolerable… Per un aterridor instant, vaig témer que intentés girar l'afecte de la pobre senyoreta Morstan en la meva direcció, però presumiblement ell m'havia descomptat en base a la nostra connexió familiar, ja que sembla que es referia a en Lestrade, el matrimoni del qual s'havia acabat tristament uns anys enrere com el de tants altres oficials de policia.

Les presentacions van ser fetes, i com es sol dir, la resta és història.


A mesura que la una en punt s'acostava, em va començar a preocupar que en Sherlock i en John no es deixessin veure de nou. Estava a punt d'enviar l'Anthea, qui te nervis d'acer, per donar-los un cop d'ull, quan en Sherlock va fer la seva aparició per la porta.

Intercanviant una mirada de preocupació amb la meva assistent, em vaig moure per tallar-lo, mentre l'Anthea ràpidament distreia la Mummy cap a la safata de les begudes. Atrapant en Sherlock, el vaig agafar fort del braç i el vaig estirar enrere cap al passadís. Ell tant sols em va somriure, una inusual expressió de vacuïtat al rostre.

"Sherlock!" El vaig sacsejar lleument. "Sherlock, comportat home! Fins i tot amb les ulleres de llegir posades, una sola mirada i la Mummy sabrà exactament què has estat fent durant la última hora!"

Ell va semblar indignat. "No l'he vist pas a ell!" va protestar. "La Mummy va dir que no l'havia de veure abans de la cerimònia i no ho he fet!" El somriure vacu va tornar a aparèixer. "El meu John és un geni, Mycroft," va confessar-me. "M'ha posat una bena als ulls, saps. Jo no podia veure res. Ha estat… ha estat…" Allò no hi ajudava. Si era possible, ell es veia més completament cardat com més hi pensava.

"Sherlock, tot i que jo reconec que has seguit les ordres de la Mummy, no crec que ella apreciï la distinció." No semblava que m'escoltés. "Recordes la passada nit… dormint allunyat d'en John per primera vegada en gairebé dos anys només per satisfer l'obsessió de la Mummy amb la tradició. No voldràs que tot aquest esforç hagi estat en va, no?" Encara res, els seus ulls miraven enllà i semblava a un pocs segons d'agafar i tornar a l'habitació.

Hi havia només una opció. Odiava haver de fer-li allò, però es posaria furiós si la Mummy l'atrapava i ell i en John haguessin passat per tot allò per res. Em vaig preparar pel que venia. "Moriarty," vaig dir.

Tres minuts més tard caminàvem de nou dins la Sala de Pintura, les nostres cares una educada màscara d'inescrutabilitat. La Mummy semblava ansiosa i vaig escoltar un tros de la seva conversa amb L'Anthea mentre m'hi acostava.

"…semblava dopat fins al moll de l'os," estava dient. "No ha tornat a aquelles horribles drogues oi? Pensava que tot allò ja ho havia deixat enrere."

L'Anthea va somriure lleument, atrapant-me la mirada, "Crec que algú li pot haver donat alguna cosa," va replicar, completament inexpressiva. "Només per calmar-lo, ja sap, purament medicinal... Ah, aquí està," va indicar a en Sherlock, qui estava saludant en Lestrade calorosament, i fins i tot sent amable amb la Mary.

La gelosia i el ressentiment que una vegada havia sentit per la Mary havia resultat ser inversament proporcional a l'expansió de la cintura d'ella. Ara estava de 8 mesos, i ell era totalment cordial; Fins i tot havia sentit en Lestrade insinuant el paper de padrí, tot i que en Sherlock semblava estar completament a la inòpia.

La Mummy s'havia girat i s'ho mirava aprovadora, "Bé, espero que el que sigui que li hagin donat no fos addictiu," va comentar. "Ja saps com és."

L'Anthea i jo vam intercanviar una mirada de nou. Era francament difícil imaginar una parella més addictes l'un a l'altre que en Sherlock i en John. Vaig recórrer a respondre amb uns sons apaivagadors mentre li reomplia el seu gintònic.

Entre crits de "Bona sort!" i "A reveure!" L'Anthea va conduir els Lestrades cap a l'encontre amb en John a la seva festa, mentre nosaltres seiem amb la Mummy i la Senyora Hudson, tot i que si la Senyora Hudson mereixia menjar o no, després del seu intent de drogar el xef, era qüestionable. Si la Mummy no hagués remullat repetidament el seu cap en una galleda d'Evian fred, el nostre soufflé de formatge podria molt ben estat reemplaçat per torrades amb formatge.


M'havia costat uns 18 mesos pressionar la llei per permetre el matrimoni civil per a parelles del mateix sexe.

Alguna gent havia expressat sorpresa davant les ganes d'en Sherlock d'entrar en tant pedestre estat com el del matrimoni, i, de fet, jo mateix no crec ni per un instant que el seu respecte per tal institució hagi augmentat un sol bri.

De totes maneres, ja que no se li va permetre gravar les paraules 'Propietat de Sherlock Holmes' al front d'en John, va accedir al matrimoni com a la següent millor opció.

Els acords civils de les Parelles de Fet havien estat permesos des del Desembre del 2005, però ja que jo era optimista en poder canviar la llei prou ràpid i la Mummy tenia el seu cor posat en un matrimoni real, en Sherlock s'havia esperat. Crec que també estava una mica temorós d'espantar en John en els seus primers mesos de la seva reunió, tot i que poques vegades he trobat cap home més difícil d'intimidar que el meu futur cunyat.

Tot i així, la tinta encara no era seca en l'estatut abans que ja s'havia endut en John lluny pel cap de setmana i tornà amb el somriure més pedant a aquesta banda de l'equador i amb un cansat, però molt feliç, promès.

Si he de ser honest, cosa que intento com a mínim amb mi mateix, crec que en Sherlock hauria realment preferit demanar-li a en Lestrade que fos el seu padrí, més que no pas a mi. Tot i així, allò hauria deixat a en John amb la Harry com a dama d'honor, i tots semblàvem intuir que era una mala idea, així que s'ho havien arreglat entre ells. Em vaig adonar que de nou m'estava tocant la mandíbula quan en Sherlock em va atrapar la mirada.

"No et preocupis," va dir, condescendent. "La mantindrem allunyada de tu."

Aviat els altres convidats van començar a arribar. No masses, afortunadament, tot i els grans esforços de la Mummy per incloure gent a la llista de convidats amb subreptícia. Molts dels familiars que ella seguia incloent duien anys morts, fet que ajudava a mantenir els nombres baixos.

Estava ocupat saludant-los i assentant-los mentre simultàniament mantenia un ull en un cada vegada més agitat Sherlock, quan vaig veure la Mummy dirigint-se cap al bar i ràpidament em vaig moure per interceptar-la.

Ella es va girar cap a mi. "Qui ha convidat la meva maleïda cosina, la Serena?" va demandar. "Decididament jo no vaig escriure el seu nom!" va grunyir, "Serena s'havia de dir. Pot haver-hi una dona més inapropiada ment batejada? No em puc ni imaginar una persona menys pacífica que ella!" Va agafar-me el braç ben fort i es va inclinar, "Sabies que ja m'ha preguntat si m'he hagut de vendre les meves millors joies per pagar tot això?" Va deixar anar un altre so ultratjat, "Ha assumit que era per això que porto les meves perles!"

Va semblar quedar-se temporalment sense paraules, així que vaig aprofitar per redirigir la seva atenció del que semblava una diatriba familiar cap al seu fill petit, qui ja estava a mig camí d'un ganxo de dretes del fotògraf.

"Això és culpa teva, Mummy," vaig insistir, assenyalant cap el problema. "Si us plau, batalla-hi tu."

"Però és tradició!" va exclamar ella, lluny de fer-ho per primera vegada. "Se suposa que no ha de veure en John abans de la cerimònia, porta mala sort!"

"Quina sort pot ser pitjor que tenir-lo alienant la seva futura cunyada abans que hagués pogut acabar amb les flors, acabant amb gairebé tots els plans del càtering, reduint els músics a un manyoc de llàgrimes i ara tenir-lo a mig camí de desfer-se del fotògraf?" Vaig demandar. Podia notar la meva tensió elevant-se a Nivell 4, fet que no havia succeït des del 2003.

Ella només em va donar uns copets al braç, de forma enfuriant. "Pren alguna cosa, Mycroft," em va dir. "Sembla que ho necessites." Va allunyar-se de nou, dient-me per sobre l'espatlla, "Deixa'm en Sherlock a mi!"

Sentint-me lluny de la tranquil·litat, vaig decidir que preu per preu seguiria el seu consell. La decisió havia tot just estat presa quan l'encantadora Anthea va aparèixer al meu colze, copa en mà. Realment era una meravella. Vaig jugar breument amb la idea d'estendre el nostre acord, però vaig determinar que aquella idea era millor mantenir-la allunyada de l'ambient de la boda.

"He hagut de moure la noia del dipòsit de nou," em va dir ella. "Sembla determinada a aconseguir una bona vista i no para d'inclinar-se. A part d'això, tot sembla estar anant bé." Va mirar avall cap a la seva pantalla. "Com pots comprovar la Senyoreta Watson ha acabat les flors, un cop el teu germà ha estat apartat de l'àrea. L'efecte del clamant herbaci ha durat poc així que el xef torna a estar als fogons i de fet el primer violinista era inferior al segon, simplement hi era des de feia més temps, així que no ha estat cap gran pèrdua." Va mirar amunt. "Res més, Senyor?"

Vaig prendre un glop del meu whisky i em vaig permetre relaxar-me de nou a Nivell 2.

"Sembla que tot està en ordre," la vaig felicitar. "Tot en un dia de feina, eh?"

"Si no li importa, Senyor," va replicar, "Em quedo amb Corea."

Mitja hora després era el moment de començar l'ofici, però encara no hi havia cap senyal ni d'en Sherlock ni de la Mummy, que havien desaparegut junts immediatament després de la nostra conversa. La part d'en John s'havia assegut, però el mateix John era absent.

Em vaig acostar a l'altre padrí de bodes, em vaig esperar durant la inevitable broma de 'Qui te els anells?', llavors li vaig preguntar on parava en John.

"Ha!" va exclamar. "Tu també has perdut al teu nuvi, llavors?"

Li vaig respondre amb una mirada qüestionadora.

"A mi no em miris! Jo no el tinc," va negar. "La teva mare ha aparegut fa cosa d'un quart i s'ha endut e John, i no he vist en Sherlock des de que us hem deixat abans."

Les portes de darrere es van obrir mentre parlàvem i la Mummy va entrar en el seu habitual estil dramàtic, surant cap a l'altar en un núvol de Chanel No.5 enmig del dringar de la majoria del contingut del seu joier.

"On son?" vaig xiuxiuejar mentre arribava on jo era, i ella va somriure.

"Calmat, Mycroft. Et faràs una úlcera." És curiós com ella és la única persona que mai necessita dir-me que em calmi. "Seran aquí en un minut. No et preocupis, he tancat tots els armaris."

La vaig mirar sense poder-m'ho creure. "Què ha passat amb el 'No abans de la cerimònia'?" Vaig demanar, la meva ment fent flaixos a tot l'estrès del matí.

"Saps perfectament com són." Es va posar bé el cabell, que semblava haver adquirit una varietat de joies decoratives. "Els havia de donar com a mínim uns minuts a soles abans del ofici real o qui sap en què s'hauria convertit el seu primer petó. La Tieta Millicent és a la primera fila i ja saps que els seu cor no està bé."

Efectivament, els nois van aparèixer instants després, una mica malgirbats, però tant encegadorament feliços que era difícil notar res més.

De veritat, la Mummy hauria d'haver-ne sabut més que intentar mantenir-los apartats, vaig musitar mentre la cerimònia seguia avall. Aquella era una lliçó que el món criminal havia après ràpid.

Jo havia afegit un destacament encobert a la seva vigilància a les poques hores de que en John hagués tornat a Baker Street, conscient que ell podia ser percebut com una esquerda en l'armadura d'en Sherlock – una manera d'obstruir o manipular l'únic detectiu consultor del món. No m'havia pres totes aquelles molèsties per a que un pobre criminal interferís a aquelles alçades i, honestament, no estava segur com, o fins i tot si, el meu germà sobreviuria a la pèrdua d'en John després de tot el que havia passat

En Sherlock va notar immediatament el canvi, per descomptat, però per una vegada no en va dir res, fet que em vaig prendre com, ambdós, el consentiment tàcit i la mesura de la seva preocupació per en John.

Va voler la sort que no fos en John el següent en ser al punt de mira, sinó de fet fou el meu germà qui es va trobar a la mercè de tres canalles particularment desagradables el botí, provinent d'una sèrie de robatoris, dels quals en Sherlock havia localitzat. Constantment en alerta per a maniobres més sofisticades, el meu equip no estava preparat per tal brutal atac, i si en John no hagués tornat a casa de la clínica per sorpresa a l'hora de dinar, indubtablement les ferides d'en Sherlock haurien estat molt més extenses, i possiblement de gairebé mortals, en comptes del braç retorçat i les costelles dolorides que va rebre.

Els danys infligits per en John als seus atacants, però, van ser molt més significatius; Portant finalment a amenaces de judici per 'ús no raonable de força excessiva', 'incapacitat permanent' i 'desfiguració permanent'. Potser sense sorpresa, la policia va semblar particularment desinteressada en seguir cap d'aquelles peticions, tot i que el mateix fet d'haver estat fetes va servir per reforçar la 'paraula als carrers' pel que fa a en Sherlock Holmes tenint un protector amb qui valia més no ficar-s'hi.

Em vaig asseure amb la resta de la congregació mentre la música s'apagava (el segon violinista realment era excepcional, vaig notar), abans d'enfonsar-me de nou en els meus records...

Després havia vingut en Moriarty. El nom s'havia convertit en una mena d'obsessió per en Sherlock des del primer instant que el va sentir de la boca del taxista moribund i havien estat ballant un al voltant de l'altre durant algun temps abans que el criminal consultor havia fet el seu error fatal.

Era una pena, d'alguna manera, si un es mirava la situació des del punt de vista purament intel·lectual. En Sherlock Holmes i en Jim Moriarty podrien haver estat una rivalitat clàssica; van tenir un gran joc durant un temps, però quan en Moriarty havia amenaçat en John d'una manera tant destorbadora, va ser absoluta i definitivament Game Over.

El Senyor Moriarty certament no faria més consultes a ningú mai més, vaig reflexionar, i les històries del que havia passat quan en Sherlock va deixar anar la seva part més fosca de la seva naturalesa van adquirir l'estatus de llegendares, allò protegia molt més eficientment en John que cap nombre dels meus equips de seguretat – no és que tingués pas pensat retirar-los.

No, de fet; mentre els nois seguissin amb el seu perillós estil de vida, el Gran Germà els estaria observant, fins i tot si només era per riure's de tensos assaltants començant a patir un atac de pànic si tant sols en John passava pel seu costat i s'entrebancava sol.


Vaig sortir del meu somni per trobar-me que gairebé era el moment d'entrar en el meu paper de Padrí, que em vaig atansar per fer.

De veritat, podria haver buscat per tot el món i no haver trobat ningú més adequat per en Sherlock que en John. No hi havia cap dubte en la ment de ningú present aquell dia de la sobrecollidora sensació de justícia sobre el que estava tenint lloc.

El mateix John havia semblat inicialment més fàcil de complaure, però era impossible veure-li la cara ara, mentre mirava el meu germà, i imaginar-lo amb ningú més de la mateixa manera.

Jo havia estat amb ells qual el tema dels anells havia sorgit, i els dos havien anunciat que volien portar-ne un, ambdós sorpresos per la declaració de l'altre.

Coneixent la possessivitat d'en Sherlock en John havia, prou encertadament, suposat que un anell apareixeria al seu dit (potser jo inadvertidament li havia donat una pista aquí), però no esperava que en Sherlock volgués dur-ne un. En Sherlock de fet havia semblat una mica tímid al admetre que demostria que algú el volia, fins i tot si la majoria de la gent que coneixia el considerava un freak.

Ell, a canvi, havia semblat agafat per sorpresa per la submissió d'en John i recordo clarament la resposta d'en John...

"Encara penses que, perquè al principi volia mantenir la nostra relació en secret, m'avergonyeixo de tu; que em fa vergonya estar en una relació amb un altre home." Ell va alçar una mà per acaronar els cabells d'en Sherlock, en un gest ara totalment familiar per tots nosaltres. "No hi ha enlloc on preferiria estar que amb tu," va prometre. "Ningú que no sigui capaç de veure con en sóc d'afortunat no es mereix la meva atenció... estic orgullós de tu."

En Sherlock va semblar perdre el control d'ell mateix en aquell moment i jo vaig fer una sortida precipitada, oblidat i completament desapercebut, mentre les coses agafaven el curs més previsible...

Ara mateix, m'agradaria poder inspeccionar l'anell d'en John, ja que estic gairebé segur que hi haurà alguna mena de petit indici de propietat en alguna banda, però la tasca de portar els anells havia recaigut en el Lestrade i dubtava que hi hagués una ocasió futura, ja que en John segurament seria desencoratjat a treure-se'l mai.

Un cop els anells vans ser intercanviats, gairebé no hi va haver temps abans de les paraules "Jo us declaro casats," sonessin i he d'admetre que vaig sentir un nus a la gola – Sempre havia esperat aquest final i havia planejat per arribar-hi, fins i tot sabent que hi havia tants punts on els meus plans es podien haver desbaratat completament. Se que la majoria de la gent em creu fred, però no em disculpo per les meves accions, no amb aquest resultat al davant.

Vaig fer una ullada al meu voltant cap on els nois estaven ja un en braços de l'altre. La Tieta Millicent no s'estava perdent detall, però el seu cor semblava estar-ho suportant perfectament bé. La Senyoreta Hooper, però, estava perillosament enrogida.

Vaig atrapar la mirada d'en Lestrade i els dos vam estossegar al uníson. En Sherlock era ben conegut per no tenir cap mena de pudor públic, però en John normalment era molt més reservat. Suposo que se'l podia perdonar, donades les circumstàncies, per deixar-se endur d'aquella manera en aquesta ocasió...

La resta del dia va transcórrer tranquil·lament i sense cap daltabaix ara que l'atenció d'en Sherlock era de nou segura centrada en el John, tot i que es va distreure prou per acostar-se a la Mummy i advertir-la que la majoria de la joieria de la Cosina Serena era de bijuteria, fet que a ella li va alegrar el dia.

Jo observava com es deixava endur en per l'oblit del xampany, pagada d'ella mateixa, quan l'Anthea es va acostar a mi de nou.

"Tot va bé?" Li vaig demanar, finalment amb alguna mesura de confiança.

"A grans trets, Senyor," va respondre. "Al bar s'han quedat sense gel, i el rebost està ocupat en aquests moments," Vaig mirar al voltant, i efectivament els nois havien desaparegut, "però de moment se'n surten amb les rodanxes de llimona congelades."

"Molt bé," vaig respondre, "El primer equip és en posició per la Lluna de Mel?"

Ella va comprovar la seva BlackBerry de nou. "Sí, Senyor," va dubtar. "Puc posar en dubte l'equip que ha programat per la segona setmana?"

Vaig alçar les celles. Era d'allò més inusual que l'Anthea qüestionés les meves odres, però li vaig indicar que continués.

"Em sap greu, Senyor," es va disculpar. "Però l'Adamson ja és Bi i els informes psiquiàtrics més recents mostren que el matrimoni d'en Martindale està passant per un mal moment." Va fer una pausa significativa. "Tingui en ment que serà la seva Lluna de Mel, Senyor. Probablement ells seran encara més…" clarament estava fent un esforç per trobar la paraula correcta, "efectius que de costum."

"Hmm," vaig mussitar, pensant de nou en quin element més valuós era ella. "Has fet un bon argument, estimada." La vaig mirar de nou. "Com et sentiries tu passant dues setmanes als Alps?"

Semblava sorpresa. "Vol dir amb l'Adamson, Senyor?"

Vaig negar amb el cap. "Per descomptat que no," li vaig somriure. "Estic molt segur que no me'n sortiria sense tu durant una setmana sencera..."

Ella va mirar-se el seu telèfon un cop més i va dir, "Seria encantador, Senyor."

No crec que mai abans l'hagi vist enrogir.


Finalment els nois van sortir de batejar el rebost – difícilment el lloc més romàntic per a una parella de recent casats, però prou apropiat per ells dos, vaig suposar – i es van preparar per fer la seva sortida en el cotxe que havia preparat per a que els portés a l'aeroport; Haurien d'arribar a destí al capvespre.

Hi van haver abraçades i afeccionats acomiadaments, que en Sherlock va suportar tant bé com va poder, sempre mantenint la mà d'en John agafada. Ells van saludar breument des del cotxe, llavors es van girar de cara a l'altre de nou, la mà d'en Sherlock anant a la part del darrere del cap d'en John mentre el besava i el començava a empènyer endarrere. El nostre últim besllum d'ells, enfonsant-se lentament per sota el nivell dels seients mentre el cotxe s'allunyava.

Mentre em preparava per al llit al final d'aquest llarg, però molt satisfactori, dia, vaig recordar el poema que havia llegit durant l'ofici. Havia estat al fons de la meva ment des del primer instant que vaig trobar en John i en Sherlock junts, i semblava englobar la meva percepció del seu viatge.

Potser la majoria de la congregació el va trobar una elecció estranya per un casament, però jo havia vist els nois somriure's l'un a l'altre en reconeixement, i allò era suficient per mi…

El Camí No Escollit*

Dos camins divergien al bosc groc
i, sentint no poder fer-los tots dos
i ésser un sol viatger, vaig aturar-me
a contemplar-ne un fins on se'l veia
desaparèixer rere el sotabosc.

Però vaig triar l'altre, igual de bell,
i fins potser amb motius més convincents,
cobert com era d'herba no petjada;
malgrat que, ben mirat, tant l'un com l'altre
havien estat fressats quasi igualment.

Aquell matí se'ls veia ben semblants
amb fulles no ennegrides per cap pas.
Ah, vaig guardar el primer per un altre dia!
Però sé prou que un camí mena a un altre
i vaig dubtar si mai hi tornaria.

D'aquí a molts i molts anys contaré
qui sap on, amb un sospir, el fet:
dos camins divergien dins d'un bosc,
jo vaig triar el menys fressat de tots dos,
això ha fet que tot fos diferent.

FI

Desembre de 2010


* Aquesta és la traducció de Josep Maria Jaumà del poema de Robert Frost, "The road not taken" ("El camí no escollit"), a Gebre i sol, Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2003, pp.44-45.
(Al final hi trobareu l'original)


Grissina: Ara sí que s'ha acabat l'aventura. Espero que llegir la meva traducció us inspiri a llegir l'original.

Chaneta, tenies raó, és al capdavall. Ara que ja he acabat em dedicaré a corregir-ho al llarg dels 18 capítols XD. Moltes gràcies per millorar la meva feina.

A tots els que heu deixat review: Moltes gracies.

Lectors d'arreu del món espero que el meu gra de sorra al fandom en català us hagi agradat. Fins ben aviat.


The Road Not Taken
by Robert Frost

Two roads diverged in a yellow wood,
And sorry I could not travel both
And be one traveler, long I stood
And looked down one as far as I could
To where it bent in the undergrowth;

Then took the other, as just as fair,
And having perhaps the better claim,
Because it was grassy and wanted wear;
Though as for that the passing there
Had worn them really about the same,

And both that morning equally lay
In leaves no step had trodden black.
Oh, I kept the first for another day!
Yet knowing how way leads on to way,
I doubted if I should ever come back.

I shall be telling this with a sigh
Somewhere ages and ages hence:
Two roads diverged in a wood, and I-
I took the one less traveled by,
And that has made all the difference.