Com m'agrades

(basat en la cançó dels Whiskyn's i els personatges de Sherlock, cap dels quals són propietat meva)


Quan em mires sense dir res

i sempre m'endevines el pensament,

saps fer de mi el que vols,

però m'agrades.


Estimar és un verb perillós en el diccionari del doctor Watson.

Estima la seva germana i per això pateix cada dia en saber-la atrapada en una teranyina d'alcohol i autodestrucció de la qual ni tant sol vols sortir.

Estimava els seus pares i quan els va perdre només li van quedar records grisos d'una relació freda i distant amb son pare i d'una relació amb la seva mare angoixant i opresiva.

Havia estimat una noia feia anys. Però la relació s'havia trencat quan l'exèrcit l'havia destinat a Afganistan. Les relacions a distancia no solen sortir bé, especialment quan el que marxa no pot prometre tornar d'una peça i qui es queda te només vint-i-tres anys i tota una vida per davant. Al tornar en John s'havia trobat que ella ja estava amb un altre. Ara són casats i esperen la segona criatura.

Estima el seu país. I ja li va donar més del que es podia demanar per protegir-lo. O si més no per seguir les ordres de qui deien protegir-lo. Per sort no va haver de donar la vida com n'havia vist tants al camp de batalla.

Havia hagut d'aprendre a no estimar massa els amics que feia. Per que perdre'ls a mans d'una granada, un foc creuat o un autobús bomba no era precisament fàcil. Pitjor era quan els perdia a la taula d'operacions intentant reparar el dany d'una mina, per exemple.

En John Watson havia après a ser caut amb el verb estimar. Perquè estimava la seva feina. Es sentia viu salvant vides, a pesar de les que no podia salvar. I necessita, encara ara, aquesta sensació per sobreviure.

Encara no està segur de poder aplicar aquest verb a l'estranya amistat que té amb en Sherlock Holmes, però no pot negar que l'excèntric detectiu li agrada. Li va agradar des del primer instant en que es van conèixer.

Fins i tot quan el que surt de la boca del jove detectiu l'exaspera i el revolta, no pot negar que l'enigmàtic procés de deducció d'en Sherlock el meravella cada vegada. Li agrada veure com una escena aparentment inexplicable als ulls de qualsevol, amaga sota la mirada atenta d'en Sherlock secrets inesperats. No pot deixar de sentir-se corprès cada vegada que el detectiu els delecta amb els seus raonaments aguts i acurats. Fins i tot quan el seu to és condescendent. Fins i tot quan el que descriu és esgarrifós, massa íntim o simplement està fora de lloc.

Però especialment no pot deixar d'agradar-li quan l'escena a deduir és ell. Quan la mirada gris intensa es centra en ell i en dos segons el deixa més nu que el dia en que va néixer. No hi ha manera d'ocultar-li res a en Sherlock Holmes. I això és una cosa que l'aterra i alhora el meravella.

És conscient que el jove detectiu sap perfectament com manipular-lo. No havien resolt encara el seu segon cas junts i ja era evident: Com el va enredar per a que portés la Sara a on ell volia anar; Com el va posar a investigar el cas d'en Mycroft. Ni tant sols cal anar tan enllà en el temps, s'acabaven de conèixer i en Sherlock ja sabia quines tecles prémer per fer-lo moure: Com demostra el fet que el va enredar amb allò de "podria ser perillós", o com el va fer córrer per mig Londres deixant el bastó oblidat a l'Angelo's; Però especialment demostra com de bé el detectiu el fa anar per on vol, com amb una senzilla frase li va ficar al cap aquesta petita llavor que amb el temps ha arrelat dins seu inesperadament. Si el propi Sherlock no hagués dit que es sentia afalagat en John mai hauria considerat ni per un moment la possibilitat d'una relació amb un yonki de l'adrenalina com ell. O, de fet, amb un home, yonki o no yonki.

Però asseguts a l'Angelo's, quan en John amb prou feines era capaç de classificar l'home que tenia al davant amb una altra etiqueta que no fos la de geni, en Sherlock l'havia mirat sense dir res, per uns instants, l'havia entès perfectament malgrat els seus tartamudejos i, tot i així, ho havia dit tant tranquil·lament: "m'afalagues John".

I així havia fet d'ell el que havia volgut.

I en John ho sap. I tot i que el rebenta saber-se un titella a les mans den Sherlock, no pot negar que el fascina la capacitat del jove detectiu per fer d'ell el que vol. I cada vegada que passa, es sent nu. I s'enfada. I intenta fer veure que l'enutja no tenir cap privacitat, ni tant sols dins el seu cap. Però no serveix de res. Perquè en Sherlock sap veure-hi més enllà. I, en el fons, en John no pot negar que això li agrada.