Quan dissimules

si en sec t'adones que la cagues,

i em vens excuses que no em crec,

però m'agrades.


En John no és un geni com en Sherlock, però sempre va destacar, ja de petit, per la seva intel·ligència per sobre la mitja. A en John mai li va molestar que companys i amics depenguessin d'ell, tot al contrari. Sentir-se necessitat sempre el va estimular a voler fer més, a aprendre més, a voler ser millor.

Pacient per naturalesa en John ha dedicat gran part de la seva vida a ajudar a els altres, ja no com a metge, sinó com a amic, ajudant a aquells del seu entorn a millorar, a assolir objectius, a aprendre. Sovint encoratjant a companys i amics a aixecar-se després d'un fracàs, oferint sempre una mà ferma on recolzar-se i un somriure calm. Lluitant contra els "no puc", els "mai ho faré bé", pacientment fent veure nous i vells errors i mai fent llenya de l'arbre caigut.

L'àvia den John solia dir que "qui te boca s'equivoca", i en John sempre va pensar que aquella frase amagava una gran veritat. Fins que va conèixer en Sherlock Holmes.

Llavors, per unes hores i primera vegada, va pensar que potser era possible no cometre errors en aquesta vida. El jove detectiu era exasperant, sí, però semblava que tot el que sortia de la seva boca, per més irritant, molest, incòmode o esgarrifós que fos, era cert. Era possible no equivocar-se mai? Havia sigut fins llavors massa poc exigent amb ell mateix i els altres? Aquells dubtes el van sacsejar d'arrel.

Però què poc va durar aquell miratge de perfecció. En John sap que només ho sembla que en Sherlock no s'equivoca mai.

Quan es van conèixer el intel·lecte desmesurat del jove detectiu el va enlluernar de tal manera que encara ara a vegades dubta de si ha aconseguit veure-hi més enllà d'aquells primers flaixos de brillantor. Encara ara la fascinació per una ment brillant com la seva és ben viva. Fins a quin punt està encara sota l'embruix d'aquelles primeres hores, com una mosca atreta per la llum? En John no ho sap. I si ha de ser honest a vegades ni tant sols el preocupa. A vegades.

Perquè en Sherlock és humà i com a tal fica la pota, com tothom. De fet, en certs aspectes passa molt més sovint del que hauria de passar, però són errors que en Sherlock no els conta com a tals perquè en Sherlock no dóna importància a les normes socials que no li són d'alguna ajuda. Però en John sí ho fa.

En John pateix cada vegada que socialment en Sherlock fica la pota. Pateix vergonya, com el pare d'una criatura que ha dit alguna cosa inapropiada i no sap com excusar la seva impertinència ni com amagar la seva falta de modals. Pateix com l'amic que veu com la societat arracona, aparta i margina a algú que ha après a estimar, perquè no entenen que és diferent, perquè no entén el món com la resta d'humans.

Però amb tota la seva genialitat en Sherlock, i a banda de les convencions socials, també s'equivoca. Passa poc, és cert, molt menys que en la vida de qualsevol altra persona, per sort (ja que moltes vides depenen de que en Sherlock no la cagui), però tot i així de tant en tant passa.

I en John sap que quan això passa en Sherlock es sent indefens i intenta dissimular, intenta fer veure que no ha passat mai, inventa excuses i a vegades fins i tot és capaç de convèncer-lo a ell o a qui sigui que mai s'ha equivocat. En Sherlock te una habilitat innata per convèncer algú amb la paraula, especialment quan no te raó.

Al principi en John pensava que aquella reacció era només una mostra més de la vanitat i l'egocentrisme del detectiu. Incapaç de reconèixer un error per pur orgull, minimitzant els seus defectes tot ridiculitzant els altres al seu voltant molt menys dotats que ell sense importar-li aixafar els sentiments dels altres. Quantes vegades no va estar a punt de girar-li la cara d'una bufetada a veure si així li baixaven els fums? Quantes vegades no va sortir del pis donant un cop de porta, exasperat per l'obtús detectiu incapaç d'entonar un mea culpa? Quantes vegades, encara ara, no s'ha de mossegar la llengua per no dir-li cruament quatre veritats que sap que, a la llarga, li farien més mal que bé?

En John no s'enreda a ell mateix, sap prou bé que una bona part de la resposta den Sherlock als seus errors te a veure amb el seu ego, sap prou bé que l'orgull del detectiu és gairebé tan descomunal com el seu ingeni, però ara en John sap que també hi ha altres raons i són aquestes les que, de fet, entendreixen el cor del doctor i fan que s'empassi les mil excuses que en Sherlock inventa per cobrir-se les espatlles.

Una és la timidesa. Rere tota la magnificència i grandiloqüència den Sherlock s'hi amaga, per molt que costi de creure, un noi una mica tímid i espantat, perquè és molt conscient de la seva ineptitud social a pesar de la seva aparent indiferència al respecte; Un jove que lluita cada dia per no ofegar-se en els sentiments que durant anys va creure dominats, tancats amb pany i clau, i els quals l'arribada den John el va forçar a afrontar; Un geni que navega, massa sovint sol, en un mar d'incomprensió, un món que no el vol ni pot comprendre.

En John sap que per molt que s'hi esforça en Sherlock no aconsegueix entendre del tot el món que l'envolta i tampoc aconsegueix que el món l'entengui a ell, perquè la vida no és lògica, i per això el jove fa temps que ja gairebé ni ho intenta. Però en John està convençut que, en el fons, allò li dol al jove detectiu i no és fàcil admetre un error quan aquest denota una mancança així de profunda.

L'altre raó, i no menys important, és la necessitat den Sherlock com a professional de mantenir una façana intacta. En Sherlock ha de ser infalible, perquè en la seva feina els errors es paguen massa cars. Un error, encara que sigui petit, és sempre un possible punt feble davant un enemic. I d'aquests a en Sherlock no ni falten; I ho sap. Un error pot matar a algú; I això també ho sap. I encara que en Sherlock l'ha previngut prou de considerar-lo un heroi, i a pesar de que sap que el que atrau en Sherlock és el repte, el misteri, el solucionar l'impossible, el arribar primer que ningú a la conclusió correcta i demostrar un cop més el seu poderós intel·lecte, tot i que sap que no és la voluntat d'ajudar a els altres el que fascina el jove, sap que un cop començat el que en Sherlock anomena "el joc", el detectiu vol salvar tantes vides com pugui. A ell li passa el procés contrari, l'atrau el salvar i ajudar, però un cop comencen el misteri, la caça, el procés d'investigació l'atrapa i el fascina.

En Sherlock no vol ser l'heroi, no fa el que fa per salvar la gent, ho fa per ell, però amb el que fa salva vides i els dos ho saben, i en John sap que a l'hora de la veritat en Sherlock necessita ser perfecte en el que fa per salvar les víctimes tan o més que per salvar el seu propi ego.

Per això en Sherlock, quan s'equivoca, ràpidament dissimula i, si en John ho nota, fet que el bon doctor està segur que no sempre passa, fa veure que s'ho empassa i aquí no ha passat res.

Perquè en John l'estima precisament per com és i no per com alguna vegada va creure que hauria de ser. Perquè en John està enamorat de la sensació de ser la mà ferma que sempre estarà allà per a ell, i en Sherlock amb tota la seva genialitat ha elevat aquest procés en la seva relació a una nova dimensió.


Grisisna: no estic segura d'haver aconseguit transmetre tot el que pretenia amb aquest...