SM de Pocions i Secrets

Hogwarts, Juny 2024

Però per lent que sembli passar, el cert es que el temps no s'atura i aviat els exàmens finals van estar a sobre seu. Tots van intentar donar el millor de sí, alguns amb millors resultats que d'altres. I finalment van ser lliures. Ara ja només quedava esperar fins que les notes arribessin al Juliol.

L'últim sopar abans de marxar de Hogwarts va estar tenyit de verd, al guanyar Slytherin la Copa de les Cases gràcies a la victòria de la competició esportiva. Tot i la bona actuació del seu equip el jove nou buscador de Hufflepuff no havia estat rival per a Albus Potter que des de que havia arribat a Hogwarts només havia perdut dues competicions de les sis que havia disputat, la del primer any contra Gryffindor, i només perquè el seu germà James era un gran buscador (tot i que d'un equip bastant irregular), i l'altre contra Hufflepuff, l'any anterior degut al partit que ja tothom coneixia com el partit de l'accident.

Un accident estrany. L'Scorpius recordava haver intentat fintar per enganyar en Potter quan va veure la snitch a ras de terra i es va llençar en picat al mateix temps que l'Slytherin. Havien mantingut una aferrissada lluita en un descens vertical vertiginós, que va parar el cor de gairebé tothom, quan a l'últim moment ambdós jugadors van aconseguir, només pels pèls, recuperar la posició horitzontal perseguint la snitch arran de terra per alçar el vol de nou i finalment acabar en un no menys brutal aterratge que els havia deixat fets una coca. Havien estat dues setmanes a la infermeria. I personalment l'Scorpius creia que havien sobreviscut de miracle. Finalment la victòria havia estat concedida al seu equip degut a que en aquell moment duia més punts acumulats gràcies a la Diana, en Henry, i en Mark que eren el millor trio de caçadors que havien passat per l'escola des dels temps d'Alicia Spinet, Angelina Johnson, i Katie Bell, del famós equip de Gryffindor de Harry Potter.

Per la gran majoria aquell últim sopar només marcava el final del curs escolar i l'inici d'unes merescudes vacances. Però per als alumnes de setè curs marcava el començament d'una nova etapa.

A partir d'aquell dia deixarien de ser alumnes de Hogwarts i, tot i que ja feia un temps que molts eren majors d'edat, era a partir d'aquell moment quan realment s'enfrontarien al mon adult.

Una colla de joves en busca d'un futur.

Alguns d'ells, la majoria, ingressarien a diferents acadèmies d'arts i oficis. Com l'Albus Potter, que entraria a l'acadèmia d'Aurors. L'Scorpius Malfoy, però, tenia una taula esperant-lo a l'empresa del seu pare.

Una taula, sí, però sense despatx, si volia un lloc important a l'empresa hauria de guanyar-se'l. I el principal problema era que no sabia si el volia.

Mai abans d'aquell final de curs s'havia plantejat si el futur que el seu pare havia planejat per ell era el que volia realment; I l'Scorpius no estava segur que no ho fos, però un parell de converses i una oferta certament prou interessant havien fet que comencés a dubtar d'ell mateix.

La primera llavor de dubte l'havia sembrat sense saber-ho l'Albus Severus Potter la nit que va "convidar-lo" a sopar a les masmorres. L'actitud que havia tingut al descriure el què volia fer al sortir de Hogwatrs, la passió utilitzada pel morè al parlar del que volia que fos el seu futur,... dies més tard van fer que ell es comencés a plantejar fins a quin punt volia el futur que li indicaven els seus pares o volia alguna cosa més.

Des de llavors l'Scorpius es va fixar en que gairebé tots els seus companys focalitzaven les seves energies en algun objectiu concret i no només en aprovar els exàmens com feia ell. I una tarda especialment avorrida a la infermeria amb el infermer Macmillan aquest li havia preguntat pel seu futur i no havia sabut què respondre.

Un temps més tard el infermer li va preguntar si s'havia plantejat fer-se apotecari. Semblava que se li donaven bé les pocions i certament tenia un do per encertar la que millor efecte tindria en cada un dels pacients que entre els dos atenien cada tarda. De fet l'Scorpius mai s'havia plantejat ser res a part de treballar per el seu pare. I tot i que era una alternativa interessant no volia prendre cap decisió precipitadament.

Tot i la seva indecisió al respecte el infermer l'havia ajudat a demanar informació de les diferents escoles d'arts i oficis a les que podria entrar amb els estudis que havia realitzat a Hogwarts. I ell no havia protestat perquè preferia pecar de previsor que de desinformació.

—Sembles ser molt lluny d'aquí —li va murmurar una veu a cau d'orella fent-lo tornar al present de sobte.

—Sí. Pensava en el futur —va murmurar l'Scorpius mirant el seu company mentre tornava concentrar-se en la feina d'empaquetar totes les seves coses dins els dos baguls que tenia oberts als peus del llit.

—Au va Scorp, no sé de què et preocupes si tu tens el futur solucionat.

—Sí, suposo que en certa manera ho tinc més fàcil que la majoria.

—Sé de molta gent que donaria el que fos per poder tenir una feina a les empreses del teu pare. En els temps que corren...

—Tu tampoc tens de què preocupar-te, perquè seràs metge Connor, un gran metge, no en tinc cap dubte.

No sabien les notes dels exàmens encara però en Connor ja tenia la matricula feta a la facultat de medicina de Londres on es cursaven els dos primers cursos de preparació necessaris per entrar al curs de medimàgia de l'hospital Sant Mungo.

—Estic desitjant que comenci el nou curs. Set anys sentint-me sempre una mica per sota tots vosaltres per ser fill de muggles i no conèixer res del món màgic... i ara tornaré als meus orígens. Serà un canvi molt divertit —va comentar en Connor fregant-se les mans amb anticipació.

—No sabia que tinguessis set de venjança... —va comentar l'Scorpius divertit i sorprès pels comentaris del seu company d'habitació durant set llargs anys.

—Bé diguem que m'agradarà veure alguns dels nostres companys compartint classes i facultat amb un bon grapat de muggles durant dos anys sense saber del món muggle més que les pobres ensenyances que han rebut a classe d'estudis muggles —va dir en Connor amb un somriure a la cara.

—Ets malvat Connor —va dir l'Scorpius també somrient.

—Oh, sí en Connor es un mestre del mal —va comentar la Diana entrant a l'habitació despreocupadament—. Per això ahir mateix va passar tres hores explicant-li a la Sara Mayer què era el més important a tenir en compte per a que no...

—La Sara Mayer? —va pregunta l'Scorpius enfadat.

—No és el que penses —va tartamudejar tot enrojolat en Connor.

—Potser no seràs tan bon metge al final —va comentar fredament l'Scorpius—. I jo que pensava que eres un paio intel·ligent.

—Au va Scorp, no siguis així. El pobre està enamorat— va dir la Diana esquivant un coixí que en Connor li va llençar en aquell moment.

—Diana ves a buscar en Mark a una altra banda, ja veus que no és aquí —li va contestar secament l'Scorpius tot empenyent-la una mica pera a que s'aixequés del seu llit i no li aixafés les túniques netes.

—Bon intent capità— va dir ella apartant-se del llit i dirigint la mirada i les mans al bagul de l'Scorpius—. Però no venia a buscar el meu xicot, venia a buscar-te a tu.

—Ja no sóc el capità —li recordà apartant-la del bagul per a que no tafanegés més.

—No siguis torracollons Scorp. Saps que puc ser mooolt pesada. I tinc maneres de...

—Està bé. Però que sigui ràpid. Encara tinc moltes coses per empaquetar i ja saps que no m'agrada fer-ho amb presses, perquè després tot queda arrugat i fet un garbuix i...

—Oh! Calla Malfoy, que ets pitjor que la Mary Beth! —va exclamar ella arrossegant-lo fora de l'habitació sense fer gens de cas de les queixes de l'Scorpius.

L'equip li havia preparat una petita festa a la sala comú. De fet tota la casa de Hufflepuff era allà per victorejar-lo.

—Es pot saber a què dec l'honor? —va murmurar ell mirant al seu voltant descol·locat quan els crits inicials van amainar.

—És una festa de comiat, tonto. Al cap de vall ets el primer capità que aconsegueix que guanyem la copa de Quidditch i amb ella la Copa de les Cases en més de cinquanta anys! Això mereix una celebració, no?

Tothom va cridar un sí eixordador i tots els globus que adornaven la sala van esclatar omplint-ho tot de confeti.

—Creia que ja ho havíem celebrat l'any passat —va murmurar l'Scorpius a l'orella de la Diana mentre tothom aixecava els gots de paper plens de refrescos per brindar en nom seu.

Llavors la morena va fer callar tothom posant-se sobre una tauleta per a que tots la veiessin i després el va fer pujar a ell.

—Tots sabem que no va ser just que et perdessis l'últim partit de la temporada, ni que hagis hagut de renunciar a la capitania, tot i que admeto que estic contenta d'haver pogut ser capitana unes setmanes —tots van riure—. Tots sabíem que amb tot allò de les pocions obraves fora de les normes i agraïm que et preocupessis per nosaltres durant tant temps. En els darrers set anys, contra tot pronòstic, has demostrat ser un verdader Hufflepuff, lleial i just, un amic pacient i un germà vertader. Com a Cap de Casa et vull donar les gràcies en nom de tots els Hufflepuff presents i futurs per ajudar-nos a recuperar l'honor i l'orgull de pertànyer a la nostra casa. Com a amiga i companya et vull donar les gràcies per totes les vides que has canviat en aquesta escola i tots els cors que has tocat amb la teva gentilesa —va dir tocant-se el pit amb una ma i el ventre amb l'altre mentre els ulls se li omplien de llàgrimes.

L'Scorpius no va poder evitar tocar-li la galta i eixugar amb el polze una llàgrima que li queia pòmul avall. Ella li va agafar la mà i va seguir parlant amb la veu ferma.

—Gràcies Sorpius Malfoy per la teva amistat. Et desitjo, desitgem, molta sort en el futur. Que la vida sigui justa amb tu i et doni tanta joia, amor i salut com n'has repartit aquest temps entre nosaltres. Hufflepuff, alcem les copes per el nostre capità, el nostre amic, pel nostre germà ara i sempre.

I de nou un crit de joia eixordador va esclatar a la sala comú de Hufflepuff.

Tota aquella demostració d'amistat i gratitud va agafar l'Scoprius desprevingut. Que amb prou feines va poder evitar que els ulls se li entelessin mentre rebia mostres d'afecte per totes bandes.

Aviat la sala era plena de gent ballant i divertint-se al so de la música que quatre Hufflepuffs feien sonar al mig de la sala. Gots plens de refrescos, plats plens de menjar, rialles, amics, comiats i arreveures i un jove d'ulls grisos amb un nus a la gola que no sabia què fer-ne.

—Perquè no surts a prendre l'aire? Jo et cobreixo si descobreixen que t'has escapolit de la teva festa de comiat —li va xiuxiuejar en Connor mentre l'empenyia lleument cap a la porta d'entrada.

El seu millor amic sabia que l'Scorpius era com tots els Hufflepuffs més donat a mostres d'afecte que la mitjana anglesa, però tot i així massa mostres d'afecte, encara ara set anys desprès de ser seleccionat per la casa dels teixons, tenien un efecte embriagador i sobrecollidor en ell.

En silenci l'Scorpius es va allunyar del terrabastall de la seva sala comú i va sortir al desèrtic gran rebedor de l'escola. Sense pensar-s'ho dues vegades va dirigir-se a la porta i va sortir a fora, a la fresca nit d'estiu.

La caminada a la llum de la lluna el va calmar. Però de totes maneres no es veia en cor de tornar a la sala comú i dir adéu a tots els amics que havia fet en aquells set anys. Ningú l'havia preparat per allò, ningú l'havia previngut del dolor del comiat.

Amb el cap encara massa ple de les paraules dels seus amics va dirigir-se cap al bany dels prefectes per prendre un últim bany de bombolles abans de ficar-se al llit per última vegada en aquell castell que durant set anys havia estat d'alguna manera casa seva.

Quan gairebé era a la porta una mà el va aturar agafant-lo de l'espatlla.

—Perdó, no volia espantar-te.

—Potter! —va exclamar l'Scorpius intentant recuperar el batec que el seu cor s'havia saltat instants abans.

—Sí... no tindries pas un moment?

—Doncs de fet anava a prendre un bany abans d'anar a dormir —va dir desconcertat i una mica incòmode per la inesperada companyia.

—Bé és igual, no passa res... tampoc era res important —va murmurejar a corre cuita l'Abus mentre s'allunyava.

Però l'Scorpius sabia prou bé que un Slytherin no et demana mai de parlar amb tu si no té res a dir. I aquell "és igual" va encendre totes les alarmes; Per alguna raó era com si hagués vist el seu propi pare defugint parlar d'alguna cosa realment important.

—Potter espera —li va dir per aturar-lo. Sabia el que li podia arribar a costar a un Slytherin reunir el valor per dir segons què i alguna cosa en la mirada baixa del sempre altiu Albus Potter li estava dient a crits que allò era important—. Tampoc és que tingui pressa. I si hi ha res que em vulguis dir... —va tantejar el terreny intentant no ser massa evident per no espantar l'esquiva serp.

—No, jo...

En aquell moment l'Albus va agafar aire i el va deixar anar lentament. Intentant recordar d'on havia tret el valor per buscar l'Scorpius aquella última nit a Hogwarts.

L'Scorpius es va esperar en silenci.

—Veuràs —va començar de nou l'Albus intentant recuperar una mica la seva postura habitual de seguretat—. Estem a punt de tancar un cicle de la nostra vida i crec que, que per tancar-lo... per fer les coses ben fetes jo... —però semblava seguir sense trobar les paraules—. Potser jo... —després d'una segona profunda respiració va dir d'una tirada—. Suposo que ha arribat el moment per mi de tancar una porta que... El que vull dir és que l'altre dia et vaig mentir —va acabar confessant amb certa dificultat.

—En què? —va preguntar suaument l'Scorpius sense transmetre ni un bri de l'angoixa, la inseguretat o la curiositat que en aquell moment l'estaven matant.

—Quan em vas preguntar què hauria fet si tu... —i en aquell moment a l'Scropius li va semblar que els ulls verds de l'Albus es tornaven més verds encara i adquirien una profunditat i una llum que l'Scorpius no hauria ni pogut imaginar abans, just en el precís instant en que l'Albus repetia— ...vaig mentir.

Completament hipnotitzat per aquella mirada i l'intensa aura de necessitat de comprensió que emanava de l'Albus, l'Scorpius va tardar uns instants en entendre què havia volgut dir.

—No m'hauries delatat —va murmurar l'Scorpius, sorprès però amb la seguretat de que no s'equivocava. De sobte era més que evident per què l'Albus semblava tant nerviós aquella nit—. Encara que haguessis descobert que jo... no m'hauries delatat.

—No —va murmurar l'Albus amb un somriure trist als llavis. Tenia el cor en un puny i la sensació que se li aturaria en qualsevol moment.

La intensitat d'aquells ulls verds, l'angoixa i el patiment que semblava que estaven retenint, eren avassalladors per l'Scorpius.

—No ho entenc. Per què de sobte aquest interès en mi i la meva seguretat Potter? Per què arriscar el teu futur, la teva carrera d'Auror per evitar que jo em fiqués en problemes?

—Veuràs... jo... és a dir... —va començar a tartamudejar l'Albus, intentant no hiperventilar i trobar paraules per dir d'una vegada el que tenia tanta por de confessar—. Recordes quan a la masmorra et vaig dir que hi havia una pregunta que només tu em podies respondre?

—Sí...

—Recordes quan em vas preguntar què volia de tu? —va dir mossegant-se el llavi inferior.

I quan ho va fer, de sobte, totes les mirades de l'Albus al llarg d'aquells anys, tots els comentaris, totes les seves accions passades, cobraren sentit per l'Scorpius.

"Tot" havia dit aquella nit.

Ara ho entenia. "Tot".

Espantat pel que allò podia significar, l'Scorpius va fer una passa enrere xocant amb la paret del passadís que tenia darrere.

—Ho sento, no volia incomodar-te —va dir al seu torn l'Albus apartant-se també una passa enrere al veure que l'Scorpius havia entès què intentava confessar. Un sospir se li va escapar amb la sensació que per fi tot havia acabat—. Només volia que sabessis el que sentia abans que acabéssim la nostra estada aquí. Tancar el cicle.

—Co... Qua... Per què? —va intentar preguntar sorprès l'Scorpius, lluitant encara amb l'aclaparament que aquella confessió li havia provocat.

—No ho sé —va respondre molt més calmat l'Albu—. Una part de mi creia que si esperava prou temps, potser algun dia tu... però suposo que m'he adonat que és hora de dir adéu. No vull mirrar enrere d'aquí uns anys i preguntar-me què hauria passat si hagués reunit el valor suficient per confessar-t'ho —va dir amb suavitat, rendit i sense forces per lluitar la vergonya i la tristesa que sentia.

L'Scorpius no va saber què dir, no podia parlar, no podia pensar.

—Ets un noi molt especial i la noia que escullis serà molt afortunada Scorpius Malfoy. Et desitjo molta sort. Adéu —va murmurar l'Albus, el va mirar amb una tristor als ulls i una dolçor a la veu que van paralitzar encara més l'Scorpius.

La manca de reacció de l'Scropius va envalentir l'Albus per fer un últim gest, i per una vegada no va reprimir el seu instint i va fer una passa endavant.

L'Scorpius va veure, sense fer res per evitar-ho, com l'Albus s'acostava a ell després d'uns instants de dubte; I tot que sabia perfectament amb quines intencions, no es va moure. No es podia moure. No es volia moure?

Uns segons més tard els llavis tremolosos de l'Albus es posaven suaument sobre els de l'Scorpius en una carícia tendre.

Amb el cor aturat per uns instants, ambdós van tancar els ulls incapaços de fer res més.

I llavors l'Scorpius va notar com aquells llavis suaus s'allunyaven dels seus.

Quan va obrir els ulls el primer que va veure van ser els ulls verds maragda de l'Albus plens de llàgrimes. I com havia fet unes hores abans amb la seva amiga, instintivament va col·locar la seva mà sobre la galta del jove Slytherin mentre amb el polze li eixugava les llàgrimes.

No podia parlar. No sabia què dir. No podia pensar.

L'Albus es va allunyar una passa d'ell.

L'Scorpius no es va moure ni un mil·límetre.

I llavors, en un obrir i aclucar d'ulls, l'Albus va desaparèixer.

Les llargues pestanyes rosses de l'Scorpius van parpellejar unes quantes vegades, mentre la seva ment intentava entendre què acabava de passar.

—Ha desaparegut... —va murmurar completament en shock, mentre instintivament donava voltes sobre ell mateix buscant el seu company, però ja no hi era i llavors sense saber com els seus dits es posaren sobre els seus llavis i va murmurar— Albus?

Sense ser realment conscient del que feia, l'Scorpius va posar-se a caminar allunyant-se del bany de prefectes, i quan se'n va adonar ja era a la masmorra que feien servir per les seves classes de pocions avançades. Sense saber massa bé per què es va asseure al pupitre de l'Albus.

Va estar molta estona mirant sense veure res. Mirant al buit i intentant posar en ordre les seves idees. Finalment es va rendir. Res tenia sentit. No aquella nit.

Cansat va posar-se les mans sobre el pupitre per posar-se dret, i va ser llavors que ho va notar. Una rugositat estranya en la polida superfície de la taula. Quan s'hi va fixar va veure que era com si ho haguessin rascat. Era una marca estranya perquè l'Albus era la persona més pulcra i curosa amb les seves coses que mai havia vist, no tenia sentit que la seva taula tingués una marca així. En un rampell va alçar la seva vareta i va murmurar.

Reparo —i la lletja ratllada de la taula va desaparèixer, però al seu lloc un bell dibuix va aparèixer.

Eren unes precioses lletres intricades. Les seves inicials: SM.

—No pot ser... —va murmurar tocant-les.

Per un moment va creure saber què significaven. Però enseguida es va adonar que no era possible que es tractés d'allò.

Feia un any havia sortit al mercat un nou producte de la tenda dels Weasley. Era un joc per adolescents. Es tractava d'una ampolla encantada, una copa també encantada i potet amb tinta comestible. La idea era omplir l'ampolla amb la beguda que es volgués. Després servir en la copa una mica de tinta mesclada amb la beguda de l'ampolla. I qui s'ho begués es trobava les inicials de la persona que li agradava tatuades en alguna part del cos.

Totes les inicials que l'Scorpius havia vist causades per aquell joc idiota eren del mateix estil intricat que les d'aquella taula. Totes duien al peu la data de quan havien estat pintades i un mes més tard desapareixien.

Existia un antídot per si les lletres apareixien en alguna zona del cos inconvenient o difícil de dissimular. Encara recordava quan les brillants lletres SM s'havien tatuat a la galta del seu company d'habitació. Per culpa de l'estúpid enamorament del seu amic per aquella idiota de la Sara Mayer els dos havien hagut de suportar moltes burles capcioses abans no havien tingut l'antídot. Poció que per cert finalment no els va arribar per correu sinó que va ser l'Albus Potter qui els la va donar.

Amb la mà tremolosa va tocar el dibuix de la taula un altre cop i llavors s'hi va fixar. Al peu d'aquelles lletres hi havia les inicials ASP, i al costat una data de feia dos anys.

—Albus Severus Potter.

Estava clar que no era producte del joc dels Weasley, però l'Scorpius estava segur que una cosa i l'altre tenien alguna relació, tant segur com que aquesta vegada sí les inicials SM feien referència a ell: Scorpius Malfoy.