Tot Allò Que Amagues *Fluff Edition*

Traducció del fic "The Things You Hide" de verityburns (fanfiction punt net /u/2494960/)


Capítol 2

"La paraula màgica." En John va enfonsar la seva mà entre els rínxols de la part del darrere del cap d'en Sherlock i va intentar atraure'l més a prop d'ell, però ell va refusar moure's, els braços tensos mantenint en John a ratlla.

"John, espera… Si us plau. Estigues segur." La seva expressió era de dolor i de sobte es va alliberar, lliscant fora de l'abast d'en John i plegant-se per sortir del sofà. "No m'estàs escoltant," va murmurar, movent-se cap a la finestra i quedant-se dempeus d'esquena a ell. "No podria suportar-ho si…"

En John va intentar aclarir el seu cap i centrar-se en el seu amic un cop més, però era impossible revertir-ho totalment. No podia persuadir el seu cor de deixar de córrer, o la seva boca de no somriure, o les seves mans de no anar enlloc que no fos el cos d'en Sherlock.

Es va alçar del sofà. "Tot això sembla fora de lloc, considerant que ni tant sols t'he besat encara." Va caminar fins darrere en Sherlock, veient la tensió en la seva columna. Aquell era el risc d'en Sherlock - la seva aposta - la por de llançar-se a alguna cosa que no podia controlar, sabent que mai en podria sortir. "Però has de saber-ho, que t'estimo… que estic enamorat de tu? Tu ho veus tot… com pots no saber-ho això?"

En Sherlock va arronsar-se d'espatlles va exhalar i es va girar. "Digues-ho de nou."

"T'estimo," va xiuxiuejar en John, ambdues mans esmunyint-se dins la bata d'en Sherlock i envoltant-li l'esquena, colgant-se sota la seva samarreta i acaronant amunt la pell suau. En Sherlock es va arquejar en la seva subjecció, dits furgant les espatlles d'en John.

"De nou," va demandar.

"T'estimo," en John va inclinar el cap per tal que els seus llavis rosessin el coll d'en Sherlock. "T'estimo. I si ets la única persona a qui besaré per la resta de la meva vida, llavors m'agradaria molt anar començant tant aviat com sigui possible." Es va fer enrere lo just per poder enfocar.

"Deixa'm besar-te, Sherlock," va xiuxiuejar. "De veritat que necessito besar-te ara. Ara mateix. Si us plau."

En Sherlock va pestanyejar de forma lenta i llarga, com si mentalment estigués resguardant el moment per més tard, i llavors va somriure. "Deixa'm a mi," va dir, portant ambdues mans a bressolar la cara d'en John.

Els seus llavis es van trobar amb gentilesa, tant, tant suaument, que en John estava desconcertat. Sempre que s'havia permès imaginar aquell moment, havia estat sempre un acte desesperat, ple d'adrenalina la qual cosa feia semblar en Sherlock molt més accessible del que era en qualsevol altre moment. Que en Sherlock el besés amb tanta dolçor i delicadesa era totalment inesperat i en John va alliberar una mà i la va enterrar al seu cabell, intentant arribar més a prop seu.

En Sherlock es va resistir, tensant la columna i pessigant lleument el llavi inferior d'en John. "Deixa'm a mi," va demanar de nou entre petons. "Deixa'm agafar-me el meu temps." Una mà es mogué lluny de la cara d'en John al voltant de la seva cintura, l'altra tirant el seu cap amunt, i llavors hi va haver petons pressionats al llarg de la seva mandíbula. "Encara no m'ho crec," va admetre en Sherlock.

Va tirar el cap enrere i es van mirar l'un a l'altre. "Sabia que t'importava, això ho podia veure," va aconseguir dir abans que la vista li caigués i es tirés endavant de nou, fregant les seves boques juntes i finalment en John va sentir la punta de la llengua d'en Sherlock resseguint el seu llavi inferior. "Però estic tant poc habituat a veure afecte dirigit a mi; No podia estar segur de que no fos només amistat o alguna cosa més." La mà a l'esquena d'en John va lliscar avall i cap a sota el jersei, estirant la roba que estava al mig i acaronant la pell nua.

En John va tremolat i va deixar que la seva pròpia ma baixés per la columna d'en Sherlock, aturant-se just sota la trinxa, de sobte insegur.

"Em pots tocar," va murmurar en Sherlock, prement els seus llavis junts un altre vegada i una altra, les seves llengües provocant però encara vacil·lant. "Tot el que hagis somniat fer, pots fer-ho... ho podries haver fet fa mesos ara."

La ment d'en John tentinejant una mica amb aquell permís incondicional però immediatament va abaixar més la mà, prement amb fermesa. "Encara no t'ho creus?" va preguntar, amb prou feina creient ell mateix el que estava fent... on era la seva mà. Va resseguir una línia fins la part més alta de la cuixa d'en Sherlock amb la punta dels dits, de l'exterior a l'interior, gaudint de les reaccions que amb allò generava. Ho va fer de nou, estrenyent l'altre mà entre els rínxols d'en Sherlock i aguantant-li el cap ferm per un petó més llarg - finalment aconseguint recorre amb la llengua aquell arc de cupido del seu llavi superior, endavant i enrere, aprenent-ne el gust i la textura, abans d'abandonar tota moderació i senzillament xuclant-lo dins la seva boca, pessigant-lo i provocant-lo fins que en Sherlock va tirar-se enrere, amb els ulls totalment oberts.

"Em desitges de veritat" va etzibar, i llavors va enrogir, tot avergonyit per les seves paraules.

A en John se li escapà el riure per sota el nas, però no va moure la mà de lloc - havia estat fantasiejant amb aquell cul durant massa temps per deixar-lo anar tant fàcilment; en Sherlock ja podia anar-s'hi acostumant. "De veritat, de veritat que sí," va confirmar. "Està bé? Vull dir, pensava que no estaves interessat en aquest aspecte de les coses, però clarament ho estàs." No hi havia confusió possible en l'efecte que estaven tenint l'un amb l'altre.

"Mai solia estar-ho," va replicar en Sherlock. "Vull dir, jo he... No sóc tant raret." la mà d'en John es va tensar automàticament amb la paraula i en Serlock va fer un salt. "Totes les nostres futures converses tindran lloc amb la teva mà al meu darrere?" va preguntar amb un aire d'interès més que de censura.

En John s'arronsà d'espatlles. "Algun problema?" va preguntar, una cella alçada en el que semblava una imitació passable de l'home que adorava.

En Sherlock va fer una rialleta. "Intentaré suportar-ho." Va adoptar una expressió de suprema abnegació, que probablement era la cosa més estranya que en John havia vist mai. Va tibar el cap d'en Sherlock avall de nou aquesta vegada sense vacil·lacions. Les seves boques segellades juntes i obertes i es van perdre en l'un en l'altre, els seus llavis movent-se, les llengües explorant, mentre la mà d'en Sherlock acaronava amunt l'esquena d'en John, fins ser entre les seves espatlles i la mà d'en John... es quedà exactament on era.

Llargs minuts passaren mentre es besaven, succionant ràpides exhalacions d'aire quan ho necessitaven, però separant-se el menys possible, fins que en Sherlock es retirà enrere xic, minúscul, lo just per poder arrencar unes poques paraules. "Necessito seure," va dir. "No puc..." Estava tremolant.

"Seure o jeure?" va preguntar en John, entre petons, aspirant en dins la resposta esbufegada d'en Sherlock.

"Ah, jeure... definitivament jeure," li va dir en Sherlock. "Si això..." Va deixar anar un alè, intentant asserenar-se. "Déu meu què m'has fet?"

"Hmm... Jo diria que els punts de l'u al cinc de la meva llista," va replicar en John, fent-se enrere lleument.

En Sherlock el va mirar fixament. "Quants..." Va empassar. "Com de llarga és la llista?"

En John només va riure per sota el nas.

"Oh, Déu." En Sherlock sonava atordit, però llavors va pestanyejar unes quantes vegades i s'obligà a si mateix a centrar-se. "Abans... abans que..." Va deixar la frase penjada. "Podries moure la mà?"

En John va fer el que li demanava.

"L'altra mà."

En John va bufar, però es recol·locà de manera que les dues mans envoltaven en Sherlock per la cintura.

"Hi ha una cosa que t'he de dir," va dir en Sherlock. "No vull, però..." Va negar amb el cap. "Si us plau recorda que ho he fet amb la millor intenció."

En John arrufà les celles.

"Vull dir, la idea semblava sòlida... i res d'això hauria passat..."

"Ho estàs empitjorant."

"Ho sé." En Sherlock va sospirar. "No hi ha una manera fàcil de..." Va deixar anar una respiració profunda. "No estava begut" va dir. "Com a mínim, no tant begut com et vaig fer creure."

"No estaves...?" en John va repetir sense expressió. "Què vols dir que no estaves begut? Ahir a la nit vols dir? Però..."

Els seus braços es van afluixar i els d'en Sherlock s'estrenyeren per compensar.

"Em vas enganyar deliberadament?" en John feia córrer els fets de la nit anterior mentalment, recordant com havia segut i acaronat el cabell d'en Sherlock durant hores. "Per què... per què ho havies de fer?" Va intentar apartar-se.

"John, tant sols escolta'm," va suplicar en Sherlock. "M'escoltaràs?"

En John el va mirar. Era difícil confiar en la seva expressió en aquelles circumstàncies, però semblava afligit i en John no podia ignorar allò més del que podia de sobte fer-se un pam més alt. Va assentir.

En Sherlock va sospirar alleujat i els va moure cap a la seva butaca, asseient-se i emportant-se en John avall de través a damunt d'ell, a pesar de les seves protestes. "Estàs escoltant?"

En John se'l va mirar amb cara de pomes agres, però era difícil dubtar del genuí interès d'algú per tu quan la seva erecció t'estava burxant la cuixa... la qual cosa era sens dubte el motiu de que en Sherlock l'hagués fet seure damunt d'ell en aquella indecorosa posició per començar. Va creuar els braços, però no es va moure.

Amb un marcat estossec per aclarir el coll, en Sherlock va començar a explicar-se. "Al bar, anit..."

"Oh, així que sí hi havia un bar?"

"... el sospitós..."

"No vols dir el 'subjspitós'?"

En Sherlock va enrogir, però va prosseguir. "... clarament estava demanant begudes més fortes de les necessàries."

"Bastard," va grunyir en John. "No tu," va afegir, descreuant els braços i alçant una mà fins el rostre d'en Sherlock, els seus instints de protecció enduent-se per davant tota la resta. En Sherlock va inclinar-se cap a la pressió i va besar-li l'interior del canell.

"Continua," va dir en John.

"Bé, una part del meu cervell, estava, com sempre, considerant la nostra situació," va continuar en Sherlock, portant la seva pròpia mà per mantenir la del John a lloc. "Pel que podia veure, érem en un impàs: Jo m'havia adonat feia mesos que estava enamorat de tu, i a vegades pensava que tu podies sentir el mateix, però no en podia estar mai segur... i no em podia arriscar, perquè la nostra amistat era massa important per mi."

"Però així és como jo..." en John va callar. "Excepte que jo mai vaig pensar que tu - Vull dir, a vegades tu em miraves amb tanta intensitat, però no vaig pensar..." Es va arronsar d'espatlles per dins emocionat per la declaració d'en Sherlock.

"Exactament," va dir en Sherlock. "Punt mort. Ambdós potser volent alguna cosa més, però cap volent arriscar el que ja teníem. I llavors se'm va ocórrer que si venia a casa 'borratxo', podia fer-te saber com en sentia de manera que tu poguessis escollir ignorar-ho i així estalviar-nos la incomoditat, perquè tu no sabries que jo sabia que ho sabies."

En John va parpellejar. "No estic segur que el meu cervell pugui seguir-te."

En Sherlock s'arronsà d'espatlles. "Bé, com he dit, un cop la idea se'm va ocórrer... semblava tenir el seu mèrit."

"Vols dir que en el seu moment et va semblar una bona idea?" en John va negar amb el cap. "Quantes rondes t'havies pres?"

"Tant sols dos. Vaig aconseguir desfer-me de la següent i vaig marxar poc després."

"Sherlock, tu tens la tolerància a l'alcohol d'un Metodista de cinquanta quilos. La darrera vegada que et vas prendre una tercera copa de vi a l'Angelo's vas cantar peces de Pirates of Penzance tot el camí de tornada." La boca se li va torçar amb el record. "A crits."

En Sherlock va inhalar pel nas, tot i que la indignació hauria estat molt més convincent si no hagués estat refregant la seva cara contra la mà d'en John.. "Sóc un cantant excel·lent."

"Sí, ho ets," va admetre en John. "Però no ets un maleït rei pirata. Em refereixo a que la teva decisió podria no haver estat enterament 'teva'."

"Sabia el que estava dient ahir a la nit, però."

"I ho deies de veritat?"

"I és clar que ho deia de veritat, d'això anava tot! No m'ho vaig pas inventar, jo només... deixar-ho sortir." Sospirà. "Normalment no t'enganyaria deliberadament. No a tu. Vaig aprendre la lliçó temps enrere." Els ulls li volaren culpables a la fina cicatriu just sobre la cella esquerren d'en John, llegat d'un dels franctiradors d'en Moriarty. "Però hauries aprofitat l'oportunitat avui, si no haguessis escoltat la meva confessió? T'hi hauries mai arriscat?"

En John va començar a relaxar-se. "Mai ho hauria fet," va admetre. "Mai hauria cregut que em volies si no ho hagués escoltat dels teus propis llavis." La seva mirada caigué en els llavis en qüestió, els quals, s'entreobriren temptadorament i en John es trobà movent-se inexorablement endavant, el palmell alçant-se fins el cabell d'en Sherlock un cop més, al temps que la mà al voltant del maluc l'urgia més a prop.

Estava respirant l'alè d'en Sherlock de nou quan se li va ocórrer una idea, i va virar el cap enrere. "Què hauries fet si t'hagués posat en evidència i m'hagués aprofitat de la situació?"

En Sherlock s'encongí d'espatlles. "Intentar assegurar-me que la boirina post orgàsmica fos prou atordidora com per evitar te'n penedissis el matí següent."

La boca d'en John va caure oberta. "Bona resposta."

"Gràcies." En Sherlock va intentar posar una expressió de modèstia.

"No posis aquesta cara."

En Sherlock va arrufar el nas. "De totes maneres és irrellevant; tu mai t'aprofitaries de mi."

"No t'hi juguis re."

"Seria impossible."

"Què, perquè sóc tant bon ciutadà? Sherlock, tu temptaries un sant!"

"No, perquè jo et donaria permís." Va agafar la cara d'en John entre les seves mans i la va acostar a la seva, prement els seus fronts junts. "De fet, t'ho suplico." La seva veu era un gruny.

Moments més tard, s'estaven besant i en John va oblidar tota la resta, perquè de veritat... què importava? En Sherlock l'estimava. Realment l'estimava a ell. I el volia a ell... en John es va remoure una mica, gaudint de les evidències i delectant-se en el profund gruny que va sortir del pit d'en Sherlock. El seu pit... les mans d'en John van lliscar avall, però llavors s'aturaren, es forçà a pensar un instant, i es posar dempeus d'un salt.

Va mirar avall a en Sherlock, escarxofat a la seva butaca el cabell regirat pels dits d'en John, la boca roja dels seus petons, els ulls refulgint de desig, i va estirar ambdues mans cap a ell. "La teva habitació o la meva?"

En Sherlock va somriure el seu somriure lent i mandrós mentre s'alçava, llavors va envoltar amb els dos braços el seu doctor, acceptant la mà que immediatament va caure al seu cul i somrigué amb suficiència i suprema satisfacció

"Irrellevant," va dir.

oOo


Grissina: Bé espero que hagueu gaudit de la meva traducció d'aquesta petita peça de la verity. No dubteu en deixar el vostre comentari, l'autora i jo us ho agrairem.

Existeix una versió per adults d'aquest segon capítol. L'original el podeu trobar a la web de "archive of you own", o altrament coneguda com AO3. És possible, però encara no és segur, que en faci també una traducció. Donat el cas passeu pel meu perfil i/o el de la verity i allà en trobaríeu els links.

Bones festes!